El Girona i l’abisme

Escric aquestes ratlles uns dies abans dels partits determinants que poden proclamar el club de la ciutat com a nou equip de segona divisió o, al contrari, amb esperances de continuar a l’elit del futbol. Per això, m’obliga una certa prudència en les meves afirmacions i en els comentaris a fer. Haig d’assenyalar que, des de fa setmanes, alerto de la manca de reacció del club. En altres geografies que no són les nostres, la situació del Girona s’hauria afrontat amb decisió. Més encara, els mals resultats que s’aconsegueixen des de l’octubre passat bé mereixen un comentari personal que no puc deixar d’expressar. No guanyar a casa des de l’octubre, insisteixo, hauria de ser motiu de reflexió i de canvis. L’economia del club, tot i no ser dolenta, és de les més justetes de la lliga i això explica que no es fes cap reforç el mes de gener. La contribució del City ha permès fer un equip competitiu que ha puntuat en tots els camps importats: Madrid i Barcelona. Ha perdut partits incomprensibles en els darrers minuts per no saber o no poder tancar un resultat favorable. A Montilivi és el pitjor equip de la categoria i de bon tros. Què està passant perquè l’autocrítica es converteixi en un motor de canvi? Té l’equip el psicòleg que en aquest nivell de competició fa falta? L’equip tècnic disposa dels referents necessaris per mantenir i no modificar l’actual situació? El parer de l’afició és que ni tenim tan mal equip ni tampoc tan bo després d’haver puntuat als millors estadis.

És desesperant escoltar, setmana rere setmana, els mateixos arguments per justificar la derrota. I no cal anar gaire lluny en el temps que encara algú somiava competir a Europa. Això va de valents i d’equips que tenen ben compensades les seves línies. Disposant d’un dels millors golejadors de la lliga, els seus assistents continuen desapareguts. El ritme dels partits sol ser alt però no saben decidir en els moments clau. Contràriament, la defensa és més fluixa a mesura que avança la lliga perquè els altres equips apugen el ritme. Tothom qui coneix aquesta lliga tan exigent sap que el coixí de punts s’ha de fer en els primers dos terços del campionat ja que després apareixen les presses, les primes i els talents que quedaven tapats. Hem vist que tots s’atreveixen amb aquest Girona, fluix al darrere i inoperant al davant. Quan la càrrega mental pesa, per no haver tancat els partits quan tocava, i com fan la majoria d’equips, els resultats costa més que arribin. El clima del vestidor també canvia i els nervis impedeixen rendir com caldria. Sempre he afirmat que el clima positiu apareix quan els resultats acompanyen i no a l’inrevés. La falta d’un esquema clar, els automatismes que no apareixen per la falta d’aquest esquema regular que havia donat molt de fruit, no són, per si mateixos una explicació. Calien més accions com el reforç de l’equip a l’hivern, manteniment d’un esquema que aportés solidesa i seguretat en els automatismes, l’acompanyament de la figura del màxim golejador, una estratègia diferent en els moments oportuns per lligar o tancar els resultats i més fortalesa mental que ara es posa en dubte. També podrem pensar que no tenim l’equip que crèiem. És cert, potser sí. Però el revulsiu que suposa el canvi d’entrenador, també. Crec que en això no ho hem fet bé. Altres clubs, amb temps, han rectificat i es troben en una situació còmoda. Hi ha marge, però molt petit. Però això és la primera, senyors, amb tots els avantatges que suposa, econòmics, de prestigi i socials. El projecte del club vol valentia i decisions oportunes en el temps per evitar l’abisme al qual ens veiem abocats.