Torna ‘La Punxa’

El mes de febrer del 1975, encara en ple règim franquista, el Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics va publicar un dossier de 132 pàgines on després de la portada que reproduïm, inseria un bloc d’articles de persones com Joaquim Nadal, l’arquitecte Ignasi Bosch, Lluís Maria de Puig, Francesc Ferrer, Modest Prats, Narcís-Jordi Aragó, Jordi Dalmau, i d’altres –entre elles aquest cronista– que constituïen denúncies de l’estat de deixadesa, abandó, desordre i falta d’equipaments que sofria Girona. Sota una aparença resignada, hi havia una ciutat que volia aixecar el cap, i el Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Girona –a falta de partits polítics que encara no existien– s’erigia amb veu pròpia, en aquell temps quan hom s’havia de refiar de suplències que posessin sobre la taula la ineficaç atenció de l’Estat, malgrat les proclames dels darrers representats del Movimiento. El dossier va causar un gran impacte a l’opinió pública, i reaccions aferrissades dels mandataris governamentals.

Aquesta actitud valenta va tenir continuïtat a la revista La Punxa, títol emblemàtic de la seu social del col·legi. A cada número es resseguien temes candents. En la restauració de la democràcia aquesta inquietud fou un puntal ferm, acompanyada d’accions, reunions i proclames de membres de la junta del mateix col·legi, que reforçaren un estat d’opinió que va anar reeixint, fins a derrocar aquell règim de mentida i parracs.

Després d’un llarg silenci –la crisi ha fet estralls en la construcció– La Punxa ha tornat, ampliada i millorada. En el número que acaba de sortir publicat, es dedica, entre d’altres, dos estudis monogràfics sobre el Parc Central, amb el llarg recorregut, renúncies i incompliments que s’han succeït en la implantació de l’estació de l’AVE al seu subsol.

Un es deu a Carles Ribas i Gironès, regidor de l’Ajuntament de Girona, delegat del projecte ferroviari, a qui li ha tocat defensar els drets de la ciutat davant d’ADIF i les grans oligarquies constructores que intervenen en el projecte. Cal recordar que hi ha un espai reservat al tren convencional, que havia d’esdevenir subterrani eliminant el pas elevat actual, que ha quedat en el cel de les oques, o les absurdes inundacions sofertes, o el finger enderrocat... L’arquitecte tècnic Josep M. Arjona hi publica seguidament un amplíssim treball amb aportació de fotografies, i altres elements gràfics, que permeten conèixer les fases construïdes, i les que falten per acabar. Són documents que caldrà conservar com a testimonis de la gran l’obra que havia de ser, i que encara no és del tot.

Ha tornat La Punxa i li desitgem coratge i llarga vida!