Tribuna
Noves cares
Quan les coses es polaritzen, els extrems solen etzibar-se mútuament una munició terrible, que contamina greument la vida política: els estereotips més negres i infamants que guarden al sarró. Aleshores, la realitat, que sempre produeix indicis de tota mena, s’encarrega de confirmar-nos les pitjors versions. Mentides, mitges veritats i veritats degudament agençades, desproveïdes de tot vestigi de virtut, aconsegueixen excitar al màxim totes les urticàries i fan emergir els pitjors sentiments que portem dins.
És així com, a Catalunya, no tan sols abunda una profunda consciència de greuge per moltes raons objectives i acumulades durant anys, sinó que també predomina una imatge d’Espanya primitiva, amb ínfules d’Hernán Cortés, on coexisteix un Madrid poblat de nous rics arrapats a la mamella de l’Estat i un sud acomodat al subsidi endèmic; amb una democràcia minusvàlida, on tothom crida “¡A por ellos!” i on és normal Coripe i els seus linxaments... Ebre enllà, al seu torn, no tan sols hi ha una oposició raonable a l’unilateralisme català que se salta la llei democràtica, sinó que prolifera l’ancestral catalanofòbia, referida a una Catalunya habitada per una burgesia gasiva i insolidària, xucladora molt de temps de la joventut del sud i atrinxerada històricament en els privilegis obtinguts de la seva aliança amb les dictadures de militars i latifundistes (que han condemnat mig Espanya al subdesenvolupament) i que ara se’n vol anar amb el botí.
Calia que una bona tramuntanada escombrés tanta malvolença induïda, tant de verí populista, tants residus contaminants. Sense oblidar, és clar, cap de les injustícies i dels greuges que cal corregir, sense convertir-nos en ingenus angelets bufadors. I vet aquí que aquest ha estat, diria, l’efecte produït pels resultats electorals del dia 28. Per si mateixos, aquests resultats no han pogut resoldre encara res. Però han retornat, a Catalunya, una altra cara d’Espanya i, a Espanya, una altra cara de Catalunya. Han emergit, de sota de les escombraries, unes cares molt més reals i majoritàries, molt més amistoses i benvolents, amb un lleuger somriure de bon averany.
Ha decaigut el PP de la catalanofòbia contra l’Estatut, del menyspreu espès, de la sordesa i el silenci administratius, i el PP aznarista, encara pitjor, enterc i guerracivilista. I ha emergit, majoritària, l’Espanya del “No pasarán” contra la triple dreta, l’Espanya de les velles solidaritats i esperances contra el franquisme, l’Espanya de la llibertat i la justícia, inclusiva, capaç de reconeixe’s en la seva diversitat cultural, lingüística i nacional. I, a Catalunya, han punxat les expectatives del “com pitjor, millor” i ha emergit la Catalunya dialogant, en clau independentista (ERC) i en clau federalista (PSC). No ha donat temps, encara, que aquestes dues noves cares de Catalunya i d’Espanya es mirin i s’aproximin. Però és obvi que la seva sola presència és un canvi substancial per a l’imaginari col·lectiu i que fa del tot versemblants nous camins de retrobament, de reconeixement i d’entesa.
La nova entesa necessària encara és lluny. L’allunya sobretot el judici en curs al Tribunal Suprem. Esperem que els seus resultats siguin congruents amb la nova cara d’Espanya i de Catalunya, fins al punt que, l’endemà, sigui possible, amb el degut coratge, revertir la judicialització de la política i retornar a la taula del diàleg i la negociació d’on mai ningú no s’hauria d’haver aixecat.
Ara ve la formació del nou govern de l’Estat. No sembla que la fórmula hagi de ser gaire diferent de l’anterior, almenys fins després de les eleccions del maig. És previsible un pacte d’investidura entre socialistes, podemites, PNB... I potser també amb ERC, mentre el PDeCAT repensa la seva naturalesa. Encara que és més probable que això resti per a la negociació de veritat, la que ens ha de permetre avançar cap a una nova entesa Catalunya-Espanya. Queda definitivament al marge el fantasma del pacte PSOE-Cs, desitjat per alguns sectors econòmics i tan eficaçment brandat per la publicística independentista amb l’objectiu de contenir fugues de vot cap al PSC. És, òbviament, un impossible: Ciutadans va néixer per aixecar un nou lerrouxisme a Catalunya (objectiu que ha estat a punt d’assolir gràcies a l’unilateralisme). Això l’inhabilita per a qualsevol solució del plet territorial espanyol, que només pot implicar el reconeixement nacional de Catalunya.