Dret a l’habitatge

Des dels inicis del capitalisme, el rendisme s’ha considerat una activat improductiva i tòxica, una mena de rèmora del passat feudal, que dificulta el desenvolupament econòmic. En bona mesura, la propietat urbana, i la manipulació artificial del seu valor sobre la base d’una posició de privilegi –en altres termes, especulació– ha estat un obstacle que condiciona la qualitat de vida ciutadana i la seva capacitat de compra i de consum.

Malauradament, aquesta ha estat una constant d’un capitalisme que mai no ha estat un mercat veritablement lliure, un model d’acord amb els principis i paràmetres d’un Adam Smith tan preocupat per l’eficàcia econòmica com per la dimensió moral de la societat. Per contra, l’especulació pot considerar-se com la dimensió parasitària del sistema, que en una fase intensa d’urbanització està sotmetent al límit la resta de sectors econòmics i el benestar d’individus i famílies. Tanmateix, no és una cosa nova, especialment en un país com el nostre, en què el sector immobiliari compta amb una gran capacitat d’influència política.

A tall d’exemple, a partir d’una recerca historiogràfica i estadística de José Luis Oyón sobre la ciutat de Barcelona, es va poder comprovar com, al llarg del primer terç del segle XX, qualsevol increment salarial era neutralitzat immediatament pel preu del lloguer, en una evolució paral·lela que contrastava arreu del continent europeu, quan diversos ajuntaments van encetar polítiques d’habitatge públic. Encara més: d’acord amb les estadístiques coetànies, per al 1930 s’estimava que el preu de l’habitatge a la capital catalana representava la càrrega més feixuga de les principals ciutats europees (al voltant d’un 15% de renda familiar), tot representant entre el 19-22% del salari d’un treballador qualificat, el 27-30% d’un de no qualificat, i entre el 33-38% d’una treballadora qualificada. Aquesta pressió va implicar, en època de crisi econòmica, una de les vagues de lloguers més importants del continent, recentment rescatada de la història per un llibre de l’activista Manel Aisa, i que va implicar un agre conflicte amb les autoritats republicanes.

El cas és que a Catalunya en general, i a Barcelona en particular, qualsevol política d’habitatge públic ha estat sabotejada pels grans tenidors de sòl. A banda d’això, s’ha generat una certa cultura de rendisme contemporani que veu amb bons ulls l’explotació de llogaters o les bombolles immobiliàries que tant de mal han causat al sistema econòmic i a les rendes baixes i mitjanes. L’èxit turístic i l’emergència de fenòmens com l’habitatge no residencial no han fet res més que agreujar una situació de flagrant injustícia en què el dret a l’habitatge constitueix una entelèquia que amb prou feines es fa servir com a material de demagògia electoral. La dura i la crua realitat és que els preus abusius impliquen un empobriment generalitzat de famílies que han de dedicar una part desproporcionada dels seus ingressos a cobrir un bé de primera necessitat. Uns ingressos que podrien anar destinats a altres béns i serveis que permetrien alimentar una economia productiva. La situació de les empreses no és pas millor. Els preus desorbitats condicionen l’activitat econòmica i fan plegar negocis rendibles per la impossibilitat de fer front a preus abusius i condicions canviants.

En un moment d’eleccions municipals sobta trobar una escassa imaginació i ambició per resoldre el principal problema urbà. El més intel·ligent i raonable és promoure la intervenció del sector immobiliari. Això vol dir, ras i curt, un sistema de control de preus i l’estatalització –és a dir, la gestió directa per part d’entitats institucionals– de la venda i lloguer de l’habitatge. Les alternatives –construcció d’habitatge públic, ajuts, incentius fiscals...– han demostrat uns límits que no permeten ni la consideració de cures pal·liatives. Pensem, per posar un exemple, que fixar preus que permetin dedicar la meitat de l’import actual alliberaria rendes familiars a un nivell que millorarien radicalment el consum i el benestar de la majoria. El revers d’aquesta proposta, és, per descomptat, el sacrifici de tot un sector de rendisme urbà. El que no es diu és que fins ara el privilegi dels especuladors implica el perjudici col·lectiu. I en una època de revolució de les tècniques constructives –amb l’aparició, per posar un exemple, de la tècnica de 3D– no té cap sentit mantenir artificialment inassequible el preu d’un dret fonamental.