L’1 de Maig pensem en els presos i els exiliats

Si ens situem abans del 2010, afrontaríem l’1 de Maig amb les reivindicacions de classe com ara l’exigència de la reforma laboral, la lluita contra la desigualtat i, sobretot, contra la precarietat que tant afecta l’exercici del periodisme i el dret a la informació. Assumint els plantejaments dels sindicats reclamaríem al futur govern socialista que afrontés la reforma fiscal i laboral, i tots els grans reptes que continuen al quarto dels mals endreços, per exemple quina ha de ser l’evolució territorial, perquè, per no parlar-ne, ja ni tan sols es fa referència a l’Estat confederal. Tanmateix, acabem de viure unes eleccions en què s’ha arraconat la dreta més espanyolista, i encara que la irrupció de Vox al Congrés és una mala notícia, no deixa de ser un reflex de la deriva de la societat espanyola i europea, incapaç d’evolucionar cap a una societat més lliure, justa i igualitària. Els contraris al procés i els pessimistes (sovint els extrems es toquen) diuen que només hi ha un 40% de vots independentistes a Madrid, quan és molt més del que hi havia hagut mai, i continua sent de bon tros la força majoritària a Catalunya, perquè no oblidem que són unes eleccions espanyoles en les quals molts catalans no volen participar. Tampoc comparteixo la teoria de comparar els vots de diumenge amb els del 21-D. Hi ha hagut una participació del 77,58%, que és moltíssim i que confirma una vegada més la civilitat de la gent d’aquest país. Les ganes de canvi també hi eren a l’Estat espanyol, on han votat un 75,75%, i veient els resultats del País Basc, o que a Galícia els socialistes han posat fi a anys de domini del PP, o el retorn d’Andalusia cap a l’esquerra, demostren que alguna cosa s’està movent. Però no estem en cap situació normal. I qualsevol acte de protesta a Catalunya ha de recordar que tenim presos polítics, que han de seure cada dia davant dels jutges del Suprem, i just l’endemà de les eleccions, i sense marge de maniobra, els exiliats Puigdemont, Comín i Ponsatí han estat exclosos per decisió de la Junta Electoral Central (no unànime, un apunt important) de la candidatura per al Parlament Europeu, en una prova més que a l’Estat no hi ha separació de poders. El president figura en el cens electoral i té dret a presentar-se. El problema serà veure quants mesos o anys es tardarà a donar-li la raó.