Fiscals per un dia

Imaginem-nos que som fiscals, i per tant ens dediquem a la persecució de delictes que posin en perill la societat, així en genèric. Som fiscals, doncs, i un dia ens trobem en un judici amb un testimoni que relata que tal dia hi va haver un miler de ferits, la majoria lleus per contusions però d’altres greus, com un infart, o la pèrdua del globus ocular per l’impacte d’un objecte que li van llançar. Som fiscals, ens assabentem amb un testimoni qualificat d’aquests fets (ens ho explica, posem per cas, el cap del servei de salut públic que va atendre la població aquell dia determinat i que n’ha fet un registre detallat) i... què fem?

El més normal, si som fiscals, és que ens interessem mínimament pel cas. Si demà al carrer algú fereix algú altre i li causa contusions lleus, o fins i tot algun traumatisme cranial, el més normal és que el cas arribi a algun jutjat i un fiscal es preocupi per esbrinar qui i per què va esberlar el cap d’algú altre i, en el cas improbable que l’autor de l’agressió fos un policia, demanaria si va actuar correctament o bé ho va fer exercint una violència il·legítima i injustificada, i demanaria finalment compensar la víctima i la societat en el seu conjunt amb una pena per a l’agressor. Això seria el més normal, en cas de ser fiscal d’un estat democràtic on es protegeix l’exercici de les llibertats públiques i on els policies, els jutges i els fiscals actuen amb proporcionalitat, amb l’equilibri de fer complir la llei sense vulnerar a canvi drets fonamentals, i amb una neutralitat exquisida sobre el debat polític.

Però quina va ser ahir al Tribunal Suprem la reacció del fiscal quan va conèixer el relat del cap del servei Català de Salut l’octubre del 2017, David Elvira, que va xifrar en 1.066 el nombre de ferits provocats per l’actuació policial? Interessar-se pels casos greus? Demanar més dades per tal d’investigar aquesta agressió massiva? No. La seva reacció va ser una pregunta, destinada a intentar desprestigiar per parcial l’informe. “L’informe no inclou els policies que van ser atesos, oi?” No, els policies que es van tòrcer el canell rebentant les porres sobre els ciutadans van ser atesos pels seus propis serveis sanitaris. Els catalans independentistes, malgrat l’obstinat exercici de ciutadania pacífica, no són ciutadans per a l’Estat, i ni policies, ni fiscals, ni jutges ni reis els atendran com a tals.