L’hora de la política

Fa molts mesos que els independentistes ens hem oblidat de fer política amb majúscules. Ens ha costat fer un govern, i un cop fet no hem aconseguit que tingui pressupostos, no parem de saltar de “pla mestre” rere “pla mestre” i continuem com en una roda de hàmster, donant voltes a fets simbòlics per eludir debats massa complicats.

Podem perdre’ns en el debat que s’hauria d’haver fet després de l’1 d’octubre, però prefereixo fixar-me en els fets socials i polítics. És evident que el moviment independentista no és mort, sinó tot el contrari. Continua viu, i demoscòpicament amb una bona salut. Sembla que la preferència per un referèndum (acordat? No acordat?) continua sent un dels punts que més catalans ens uneix (prop del 80%). Les mobilitzacions independentistes continuen sent massives. La solidaritat amb els presos i represaliats és exemplar. Fins i tot les eleccions generals de diumenge passat han fet pujar el terra electoral de l’independentisme de poc més del 30% al 40%, reduint part d’aquest vot “dual” que en eleccions catalanes vota opcions independentistes i en generals, opcions federalistes o com a mínim no recentralitzadores. Sembla que l’estratègia “d’eixamplar la base” d’ERC i Òmnium té algun petit efecte.

Però no hem d’oblidar que estem en una situació en la qual ens caldrà fer molta política. Els diputats independentistes a Madrid, tot i ser més, tenen menys capacitat de bloqueig. A més, l’estratègia del bloqueig permanent no pot ser sostinguda massa temps, perquè també perjudica la capacitat de les administracions públiques a Catalunya. Tot i que hem fet pujar el terra, el sostre electoral encara continua per sota del 50%. Per no dir que per fer una ruptura democràtica amb un estat en contra, el fet de ser la meitat més un és una majoria insuficient. No perquè en democràcia les majories absolutes del 51% no siguin legítimes, simplement perquè per guanyar amb un estat en contra, necessitem hegemonia social.

Tot i que hi ha un excel·lent treball en l’àmbit internacional, la nostra posició és ben lluny de considerar-se una situació òptima. També tenim una manca greu de confiança i cohesió interna, com també els lideratges, ja que els líders són a la presó i a l’exili, i es troben molt limitats. La repressió no deixa de tenir efectes negatius en el moviment. El pitjor és que, tot i tenir una estratègia que té el suport electoral, la de lluites compartides que ens faria ampliar el suport a la independència, aquesta és molt lenta i insuficient. No ens basta amb ser molts, i tampoc albirem escenaris on tinguem la iniciativa política. Creiem que amagar elements d’identitat nacional com la llengua ens permet créixer, quan és tot el contrari: ningú abraça un projecte nacional sense elements d’identitat compartida encara que sigui un nacionalisme cívic, obert i d’adscripció voluntària com el català. Fa temps que estem fent de tot menys política amb majúscules; potser ens toca, a tots, començar a fer-la.