ERC dinamita Tabàrnia

La victòria d’ERC el 28-A ha demostrat que l’independentisme pot guanyar en qualsevol clau electoral, també en les generals. I això és un fet històric. I veient el resultat d’Esquerra en el mapa municipal del país s’evidencia que l’hegemonia territorial de l’independentisme és una realitat i que l’entrada en territoris fins ara aliens a l’independentisme com les àrees metropolitanes és ja molt intens i constant. Tabàrnia ha quedat reduïda al que sempre ha estat, una grotesca xarlotada. El 28-A avala l’estratègia d’ERC: la pluralitat de l’independentisme el fa guanyador i suma. L’esclatant victòria dels republicans, juntament al manteniment de resultats de JxCat –tot i un lleu retrocés i malgrat el frustrat diputat del Front Republicà– ha fet créixer l’espai independentista en cinc diputats. Per això és urgent la revisió de determinades estratègies. La unitat d’acció per assolir la República és un objectiu legítim i que cal preservar. Però fora bo posar fi a l’excés reiteratiu d’un discurs que, més que buscar la unitat, és una arma llancívola amb què es busca la neutralització electoral d’ERC, o el seu desgast. A costa d’una homogeneïtzació contraproduent que barraria el pas de l’independentisme cap als nous espais que va incorporant. I cal interioritzar que una victòria independentista ho és del conjunt, guanyi qui guanyi. Que els resultats del 28-A van a favor de tots els partidaris de la República i no contra ningú. I que no pot ser que alguns sectors interpretin que quan guanya la llista de Puigdemont és una victòria de país i quan ho fa la de Junqueras, no. Perquè ho és exactament igual. L’independentisme va guanyar el 21-D, però també el 28-A. Per a l’independentisme no existeixen victòries millors o pitjors. Existeixen victòries o derrotes. I la República no serà fàcil d’assolir, però l’única via que té l’independentisme per fer front a un Estat repressor és guanyar i guanyar, i créixer per enfortir-se. La República serà una realitat si l’independentisme multiplica els actius en tots els fronts i descarta el messianisme. És estúpid negar que Puigdemont, a l’igual que Junqueras, Romeva, Jordi Sànchez, Cuixart, Rufián o David Fernàndez són tots ells immensos actius. I finalment, cal pensar més en el fet que els ideals republicans siguin hegemònics al conjunt del país, i menys a perpetuar l’hegemonia de què alguns gaudeixen des de fa dècades.