Muñoz Ramonet

Tot el que té a veure amb Julio Muñoz Ramonet (1916-1991) pertany al cantó fosc de la vida. Començant per ell, un dels homes forts de Franco a Barcelona, i acabant per les seves filles, que fa més de dues dècades que es neguen a complir la voluntat del seu pare, que va llegar a Barcelona la seva col·lecció d’art i el seu palau del carrer Muntaner, no per cap debilitat de generositat sinó per la vanitat de transcendir. No els empara la raó, només els diners, una fortuna que els ha permès interposar 300 litigis contra l’Ajuntament per ajornar la devolució de les obres (amb la finca ja no hi van tenir res més a fer el 2013). De les més de 600 que atresoren, només se n’han pogut recuperar vint, entre les quals, el Goya i el Greco (que no són el millor de la seva producció, precisament) que el MNAC ha incorporat a les seves sales. Tota la resta, l’autèntic tresor artístic, l’oculten en algun lloc. Segons un jutge, si no les acaben lliurant, hauran d’indemnitzar el consistori barceloní amb tres milions d’euros. Una xifra que als advocats municipals els sembla una presa de pèl. Tot n’és, de trampós, en aquest cas, que va per llarg. Mentrestant, és altament recomanable llegir el llibre Muñoz Ramonet. Retrat d’un home sense imatge (editorial Comanegra), que amb textos de vuit autors penetra en el putrefacte clavegueram d’empreses i relacions humanes que va tenir per vida aquest personatge sense escrúpols.