Quadern d’economia
Francesc Cabana
Passius de Catalunya
La setmana passada vaig parlar dels actius de Catalunya. Ara cal parlar dels passius. El tema em recorda una de les primeres lliçons bancàries que vaig rebre fa molts anys. Un client es presenta a l’executiu bancari i li diu: “La meva solvència és alta. Aquí té 100 milions.” El bancari sap què contestar: “I quant ens deu?”
La capacitat econòmica de Catalunya és força alta, però depèn dels passius: l’endeutament que tingui en forma de dèficits estructurals, forces que juguen en contra i situacions especials que poden frenar el seu creixement.
El primer passiu de Catalunya és el pes negatiu de la corona castellana sobre la nostra economia. Fa 300 anys, que és així. Qui ho negui és que no sap història econòmica. En compensació, teníem el mercat espanyol, però aquest era pobre. Potser diferirem en el pes negatiu del dèficit fiscal, però hi és des que es va reservar el comerç amb les noves colònies americanes als vaixells de la corona castellana, amb sortida obligada del port de Cadis, fins a la baixa inversió en infraestructures a la costa catalana. Un altre exemple és el retard en la construcció de l’eix del mediterrani, que és el més important de l’Estat per moviment de mercaderies. L’expressió “a por ellos” és també aplicable a l’actuació a Catalunya per part de diferents ministeris i governs. Potser més que empaitar-nos ens ignoren i queden tan amples. Un exemple: el 22 de març del 2007 –fa 12 anys–, les patronals, els sindicats i les institucions públiques catalanes, sense excepció, van demanar en una reunió a l’IESE l’establiment de línies transcontinentals a l’aeroport de Barcelona, ja que fins aleshores per passar de Barcelona a un altre continent ho havies de fer per Madrid. La resposta va ser el silenci, fins que les línies estrangeres low cost les han establert pel seu compte. Tinc una neta a San Francisco que fa el trajecte des de Barcelona amb Norwegian Airlines amb els avions plens, que vol dir que les línies són rendibles.
No obstant, Catalunya es va industrialitzar durant el segle XIX. Va ser possible perquè a Madrid no s’entenia el fenomen industrial i amb l’exercici del poder polític en tenien prou. A partir del 1950, tot va canviar i el radi de Madrid quedà cobert per molta inversió estrangera i alguna d’espanyola. Es van poder inaugurar moltes fàbriques, que van permetre dir al rei Juan Carlos, repetides vegades:“Es motivo de honda satisfacción”.
No tot és culpa dels altres, és clar. L’empresari català és poc ambiciós i no pensa en grans empreses, mentre la que hagi creat sigui rendible i permeti viure bé a la família. L’horroritza la possibilitat d’explicar el que cobra davant d’una junta d’accionistes, resultat de transformar la seva empresa familiar en una anònima, oberta a tercers. Hem acceptat amb resignació i sense protesta el traspàs de la seu social fora de Catalunya de la quasi totalitat de les empreses catalanes de l’Íbex 35, després d’una trucada del rei, que es veu que no tenia res més a fer. Que sàpiga, només el grup Lara-Planeta ho ha fet amb satisfacció, tot i que quan ha anat a la fira de Buenos Aires ho ha fet com una empresa barcelonina i no aragonesa, ja que té la seu a Saragossa.
L’empresa familiar és un símbol de l’empresa catalana. Però no se li pot aplicar la dita evangèlica d’estimar-se com a germans. En un alt percentatge, els germans es barallen amb germans, pares amb fills, oncles amb nebots, avis amb nets i totes les relacions imaginables. Gendres i nores són perillosíssims a l’hora de desfer nuclis durs d’accionistes. Si restem els passius dels actius, el resultat encara és positiu per a Catalunya, tot i el dèficit fiscal inalterable. I si el govern ens escanya més amb motiu del procés el signe serà negatiu. Haurem de triar entre mantenir la situació actual –asfíxia i mínim poder polític– o llibertat després d’uns anys de màxim ofec.