Jiménez i els acords

Admiro la professió de periodista. Xammar, Montanelli, La història de La Vanguardia de Gaziel publicada a l’exili per Edicions Catalanes de París... Admiro les circumstàncies en què treballen i com intenten fer sentir la seva veu enmig de pressions personals, econòmiques i empresarials diverses. Per als que tenim la rara llibertat de dir el que pensem, el risc d’equivocar-nos en l’adjectiu o en el tema és menor. Et deixaran de convidar a fer xerrades, deixaràs de fer calés amb uns o altres, però guanyar-te les garrofes en una altra banda limita el risc de manera important.

Suportar de manera constant la censura, les pressions, la manipulació de textos o titulars, ja és una altra cosa. Per això m’ha deixat tant parat llegir El director, de l’excap d’El Mundo David Jiménez. Un text kamikaze que fa un retrat de la premsa espanyola esfereïdor. Posar tants noms i cognoms seguits de confessions aberrants converteix el llibre en un cas de pornografia periodística de primera magnitud. D’Alierta a Florentino, n’hi ha per a tothom. No deixes de sorprendre’t de la impunitat de personatges com Villarejo. Et preguntes per quins mecanismes Fernández Díaz, després d’escampar porqueria, torpedinar partits i persones, dictar titulars i utilitzar a voluntat mitjans de comunicació i recursos policials, ha evitat la presó.

Per entendre tot plegat cal anar un cop més a la història. Una de les seves lleis diu que el poder econòmic busca el poder polític. Com el poder econòmic tendeix a la concentració, el seu poder creixent malda per condicionar el poder polític. Com, al seu torn, el poder polític vol assegurar la seva estabilitat, malda per condicionar la feina periodística. Uns i altres cauen sobre els mitjans limitant la seva veu, condicionant la seva ideologia i establint-hi el que Jiménez anomena “els acords”. El resultat final: la gran claveguera descrita on el compte de resultats justifica una línia editorial, una ètica periodística i el bescanvi d’informació per mentida quan això obeeix als interessos dels accionistes. Aquest és el periodisme de xantatge i trabuc que patim. De la portada de Vanity Fair abans de les eleccions a Cayetana Álvarez de Toledo, passant per les audiències gairebé nul·les de televisions autonòmiques convertides en No-Do regionals, a la batalla pel Grup Zeta entre Mediapro i Prensa Ibérica. Tot és manifestació del mateix mal.

Si una idea queda clara en el text és la necessitat de comptar amb un observatori dels mitjans que posi l’ull, de manera permanent, en la intersecció entre capital i mitjans de comunicació. Com en l’anunci: es busquen persones íntegres i valentes per a una feina tan important com perillosa. Els problemes de qualitat democràtica, a l’Estat espanyol, són indestriables dels de la qualitat periodística. I, com en els casos de corrupció, el primer és posar-hi llum abundant en aquestes clavegueres fosques. A veure si els amics de Mèdia.cat s’hi animen.