De set en set
Les caves del Vaticà
El papa fa coses realment estranyes. Un dia exhorta els perruquers a no fer safareig –però, home de Déu, si aquest ha estat sempre un dels al·licients de les perruqueries– i un altre s’ajup a besar els peus a uns senyors de la guerra africans –com si això els hagués de commoure–. Són anècdotes ben recents, però la llista d’extravagàncies és molt llarga. Malgrat això, és reverenciat arreu del món. Curiosament, a la papolatria, una vella tendència catòlica, aquesta vegada hi semblen més predisposats els no creients. D’ençà que, fa sis anys, Benet XVI va renunciar, Francesc sembla haver-se erigit en portaveu del pensament únic global que ens fa anar de mal en pitjor. Les seves declaracions tenen tant de ressò perquè diu en gran mesura el que els mitjans de comunicació volen sentir; com ara la consigna obertament anti-Trump: “Els qui construeixen murs, acabaran com a presoners dels murs que construeixen.” És que l’Església ha d’adaptar-se al món, objectaran alguns, fins i tot de catòlics. Doncs no: és el món que ha d’adaptar-se al missatge de l’Església; sempre ha anat així. Ara hi ha matances de cristians a mig món i aquí ens cremen les catedrals mentre la santa seu calla per no ofendre. La urgència és tornar a omplir els temples, fer sorgir noves vocacions, defensar la identitat cristiana d’Europa… no pas dissoldre’s en un magma multicultural. Potser –un potser molt optimista– rere els gestos de Francesc hi ha una jugada mestra amb vista a recuperar el protagonisme de l’Església; si fos així, la pregunta és si hi serem a temps.