Fer-se el suec

Sé que hi ha altres temes d’actualitat que mereixen l’atenció d’aquesta columna però precisament aquí pot estar un dels problemes més immediats. M’explico: escoltava l’altre dia per Catalunya Informació un reportatge del Marc Vidal sobre com Suècia afronta aquestes eleccions europees. I podia escoltar (en un català perfecte) l’eurodiputada Bodil Valero, que denunciava un fet molt greu: que arreu del món un dels debats prioritaris és com combatre el canvi climàtic i a Espanya, durant, la passada campanya electoral del 28-A, no en va sentir ni una paraula. I ara, que estem a dues setmanes de les europees, tampoc fa la pinta que la cosa millori. Valero recordava que al Parlament suec set de les vuit formacions han pactat que la lluita contra el canvi climàtic sigui una qüestió d’estat. Això em va portar a informar-me de què han fet, per exemple, per reduir l’emissió de gasos contaminants. El govern suec finança amb 6.000 euros la compra d’un cotxe no-contaminant. El govern suec paga el 25% de les bicicletes que comprin els usuaris. Les energies renovables estan subvencionades i l’ús de combustibles fòssils (com el petroli) està penalitzada amb impostos més alts. El 50% de l’energia que es consumeix al país és neta. I amb moltes menys hores de sol l’any, supera alguns països més tropicals en la generació d’energia fotovoltaica. La sensibilització de la població sueca amb el medi ambient ve de molt lluny (sobretot des de la crisi del petroli del 1973). En un país on tenir el cotxe menys contaminant és un plus de prestigi social, és normal que la preocupació pel canvi climàtic sigui una empresa estructural. Però un dels factors que expliquen la diferència vers altres estats, com Espanya per exemple, és que l’ecologisme és un bé transversal, sense que ningú en monopolitzi la bandera, i evidentment no s’associa només amb les esquerres. I potser quan les etiquetes caiguin, això passarà a ser tema de campanya, preocupació d’estat i el principi de la solució.