Sufragi català a Mèxic

Els votants catalans residents a Mèxic han estat una altra vegada molt pocs. És clar que hi han influït algunes maniobretes per esquivar-los, però de qualsevol manera la xifra de 245 vots, 1,63% de 15.024 possibles, resulta molt raquítica: això revela sens dubte una manca d’interès. Però això penso que, com es diu a Catalunya, “ens ho hauríem de fer mirar”. Vull dir que no ens hem pas de conformar dient només que manca voluntat o qualsevol altra versió simplista. Per una banda s’ha de tenir en compte que de la manca de compromís en té força culpa la inutilitat gairebé absoluta de l’Orfeó Català de Mèxic, A.C., l’antiguitat del qual no correspon a l’esquifit paper que juga avui a la societat de la ciutat de Mèxic. Aquí val destacar el desinterès d’aquesta casa per col·laborar amb els qui treballen de veritat a Yucatán, Puebla i fins i tot a Guadalajara, entre altres indrets.

L’esperit centralista espanyol, ben arrelat també a certs sectors més aviat conservadors de la capital del país, fa que el que va ser una autèntica representació catalana a Mèxic, avui dia pràcticament no existeixi fora de la capital, malgrat que de vegades hi ha hagut activitats de certa i, fins i tot, de força importància que haurien reeixit molt més amb una mica de suport de la població catalana de la capital. Però és el cas que més aviat sembla que els molesti el poc o el molt que es fa fora arreu del país. També caldria assenyalar que el dit Orfeó cada cop sembla menys català al mateix temps que els ciutadans burocràticament no catalans, de veritat compromesos o almenys interessats en el futur de Catalunya, més aviat en siguin rebutjats. No resulta simptomàtic, per exemple, que per a una reunió a la qual hi participà a distància el president Puigdemont no s’hagués pogut trobar una estelada?

La manca d’un element aglutinador com podria ser-ho, resulta molt favorable als orfeonistes que poden definir-se perfectament com a botiflers. Si no fos per un petit grup de catalans entusiastes, que formen un capítol de l’Assemblea Nacional Catalana, el tema de la nacionalitat catalana hauria quedat del tot a mercè dels molts espanyolistes mexicans o peninsulars i estaríem lluny d’haver, d’una manera o d’una altra, generat un cert corrent partidari de l’alliberament de Catalunya de les urpes dels gatxupins. Però l’ANC a Mèxic podria ser més eficient si s’enfoqués a treballar d’una manera sistemàtica a guanyar voluntats mexicanes, en comptes d’anar amb insistència a perseguir vots de catalans.

Ha quedat clar que la pressió internacional pot ajudar força a tirar endavant, i encara que Mèxic sigui un país allunyat i de poc relleu internacional, la seva veu en el món de l’Amèrica Llatina segueix sent forta i té la seva importància que el seu govern no manifesti l’anticatalanisme de què va fer gala el senyor president Peña Nieto i alguns imbècils del seu govern abans que deixessin el govern. Gràcies a Déu, la dràstica llei per la qual no et pots quedar en el govern més de sis anys ja els ha fet fora. Burxar la societat mexicana avui dia és més sensat i pot portar millors rendiments.