Hostes vinguérem...

De la llista d’espècies animals i vegetals amenaçades de perill d’extinció que l’altre dia es feia pública, els haig de confessar que n’hi ha una que em penso que ja fem tard. Les cuques de llum. Ara fa un parell d’anys, una nit d’estiu amb el meu fill de cinc anys, vam tenir la sort de veure’n una de les últimes. D’entre els arbustos del jardí de casa dels avis, em va semblar veure un petit punt incandescent. Com que va ser un tancar i obrir d’ulls, vaig pensar que no ho devia haver vist bé. M’hi vaig acostar i encara no havia fet dues passes que vaig tornar a veure aquell petit punt de llum, arran de terra. Vaig cridar el meu fill perquè volia que fos testimoni d’aquell moment. Era conscient que potser trigaria o no podria veure-ho mai més. Com si no goséssim trepitjar el terra que teníem sota els nostres peus, vam avançar tan sigil·losament com vam saber. Ens vam ajupir i davant dels nostres ulls hi havia una cuca fent el que els ha donat el nom i la singularitat. La cara del meu fill es va il·luminar, sorprès. “Sembla un misto amb potes.” Se’m va escapar el riure i li vaig explicar que era una mena d’escarabat molt difícil de veure, que era diferent perquè podia fer-se ell mateix la llum i que ho feia per buscar parella o per caçar. Se la va estar mirant una estona i se’n va anar. La capacitat d’atenció d’un vailet de cinc anys ja sabem que és molt limitada i que ràpidament busca nous focus d’atenció. Jo sí que m’hi vaig quedar uns minuts més pensant que estava davant d’un prodigi de la natura que si s’estava extingint devia ser per culpa nostra. No m’equivocava. Ara aquest informe publicat per la Unesco ens assenyala a nosaltres, els humans, com a culpables de la desaparició de mamífers, plantes i insectes. Espècies que ja hi eren abans que nosaltres i que amb la nostra actitud egoista i fatxenda de nouvinguts hem eliminat. I sense ells serà un malviure. Em fa molta vergonya i tristor pensar que nosaltres som els hostes que vinguérem i que de casa els traguérem.