La culpa

El pare de la psicoanàlisi, Sigmund Freud, definia la culpa i els sentiments que l’acompanyen com una distància entre el superjò i les pulsions. Traduït: una distància entre allò que desitgem i allò que ens prohibeixen certes convencions socials que hem interioritzat. O que, en el cas dels catalans, ens han obligat a interioritzar a causa de certes circumstàncies durant un llarg període de temps. Tot plegat, dit molt resumidament, i tenint present que molts psicòlegs actuals se sentiran molestos pel fet que hagi tret una figura que consideren “superada”. Avui dia, en moltes facultats de psicologia amb prou feines si esmenten el nom d’aquell que, gràcies al seu invent, ara els dona el pa. Així va també, de perduda, la psicologia moderna.

La culpa crea guerres internes ferotges, en les quals l’individu sempre en pateix les conseqüències. És a dir, sempre és la víctima. Això, passat a l’engròs, en el cas de tota una nació com la catalana, fa que ens comportem com autèntics xais dòcils i submisos que són duts a l’escorxador del menyspreu, la mentida, l’engany, les prohibicions i l’espoli. A cada clatellada col·lectiva que rebem des de fa més de tres-cents anys, a cada prohibició injusta, a cada escarni públic com ara aquesta farsa infecta del judici que fan a Madrid, augmenta la culpa i la càrrega de sentiment de derrota que el colonitzador espanyol (crec que ja no cal anar amb més eufemismes i dir les coses pel seu nom) aprofita amb destresa per continuar alimentant un complex d’inferioritat que s’ha fet general a la societat catalana, per desgràcia i vergonya nostra.

La culpa va de bracet amb la por. Per raons històriques òbvies. Tanmateix, si volem sobreviure com a poble, cal superar d’una vegada culpa i por, les quals han anat teixint un vestit d’autoodi sobredimensionat que ens impedeix actuar com una societat normal. El cas més recent és el protagonitzat per la Molt Honorable Presidenta del Parlament, Núria de Gispert, que va expressar en una piulada allò que molts catalans pensem i, de vegades, també diem. El fet que una presidenta del Parlament s’hagi de mossegar la llengua contra l’enemic que ens titlla constantment de supremacistes, nazis, intolerants, i en el millor dels casos, “catalufos”, és senyal que alguna cosa no rutlla. I el problema no ha estat tant la gossada espanyolista que ha bordat com sempre, sinó tots aquests bens degollats que dominen la política catalana i que consideren que el català ha d’estar per damunt del bé i del mal. Ha de ser una mena de Jesucrist a punt per parar tantes galtes com tingui.

Es veu que el català no pot actuar com un espanyol, un holandès, un anglès... Com que hem de ser perfectes, cal collar i criticar al màxim la persona que pugui fer qualsevol atzagaiada. Es veu que una presidenta (ja no en funcions) no té dret a satisfer un desig (d’altra banda natural) de revoltar-se (amb una broma porcina ben trobada) contra l’abús constant i permanent de l’espanyolisme més intransigent. No cal la sentència del judici del Procés. Amb aquesta renúncia “pressionada” de Núria de Gispert a rebre el premi merescut, ja ens indica clarament on som: a la mesquinesa mediocre de l’esclau que no gosa ofendre l’amo. I si comencem a dir les coses pel seu nom? Espanya i els espanyols anticatalans (de dins i de fora) són l’enemic. Ho han estat sempre. I també des d’una suposada pseudoconcòrdia (quan ells no han fet “alzamientos”), sempre n’hem sortim escaldats i, a sobre, amb problemes mentals.

Ni ponts de diàleg, ni terceres vies, ni romanços de quatre xavos. La solució, ja sabem per on passa. Abans, potser, ens caldria fer visita a cal psicòleg per superar aquest sentiment de por i de culpa que ens han creat els espanyols per mantenir-nos sotmesos, i deixar enrere tot aquest victimisme que durant massa anys, per no dir segles, només ha promogut mestres en l’art del martiri per treure’n algun rèdit, sigui quin sigui. I que consti que això no és una apologia de l’odi, sinó una lloança al dret a tornar-s’hi. Serà grat el dia que sortim d’aquesta estulta innocència i no tinguem pas por d’odiar aquell que no t’accepta per com ets i com parles. I si cal tractar de porc qui constantment t’insulta, no ens avergonyim ni ens sentim culpables. És el mínim que ha de fer l’esclau quan l’estomaquen. És el dret i l’obligació de tot esclau, el de cercar la llibertat. I dit això, ara no cal que surtin els gossos apallissats de torn a dir que els catalans no som esclaus. Si no ho som, per què no ens deixen marxar? A Catalunya, sobren màrtirs i manquen herois.