Arlandis i el PSUC

Va morir a Figueres el 3 de febrer del 1939, ara ha fet 80 anys. Hilari Arlandis Esparza, valencià de Cullera, marbrista funerari d’ofici, havia estat militant i dirigent de sindicats i partits: CNT, PCE, BOC, FCCB, PCC (que ell havia fundat) i, finalment, membre del comitè central del PSUC, que també havia cofundat el 1936 al bar del Pi de Barcelona, cenacle de mil conspiracions situat a prop de la plaça homònima. Addicte a la Internacional Comunista (va ser expulsat de la CNT), a l’URSS s’havia entrevistat i discutit amb Lenin; era articulista a La Batalla i va fer molta presó amb Primo de Rivera.

Durant la guerra va dirigir l’Escola de Comissaris Polítics situada a Sant Cugat del Vallès, llavors rebatejat Pins dels Vallès. Formaven militarment i política joves combatents interessats i considerats aptes per poder assumir responsabilitats al front. Arlandis disposava, des de començaments de la guerra, d’una secretària que l’acompanyava arreu, es deia Núria Munt, era molt bona taquígrafa i mecanògrafa, i llavors tenia 18 anys. Després, amb l’exili, va viure a Barranquilla (Colòmbia) i, abans de morir, va explicar a N. Carbonell i C. Ferrerós la mort del seu cap.

El fatídic dia de l’enèsim bombardeig franquista de Figueres era amb Arlandis a l’oficina on va tenir el darrer despatx, situada en un dels pisos superiors de l’edifici de la Rambla ocupat per la Creu Roja. En ple atac de l’aviació, el polític, quan ja passava precipitadament la porta per baixar, veient que la Núria encara teclejava la Remington, va insistir-li que acabés i que el seguís. Ella va respondre que de seguida, que acabava de picar el text. Aquest retard va salvar-la. Mentre tancava la portàtil, un obús va travessar el teulat, va escolar-se per la caixa de l’escala i va esclatar en impactar amb el terra de l’edifici. La jove, bregada en perills i trasbalsos de la guerra, amb la bossa penjada al muscle i la màquina a la mà, va baixar de pressa els esglaons i a la planta baixa va trobar-hi uns quants morts, un dels quals era Arlandis, que presentava el crani esberlat. Sense dubtar-ho va agafar-li el maletí que contenia el text que el polític, a estones mortes, li havia anat dictant: la biografia de Ramon Casanellas, de la CNT, un dels que el 1921 havia atemptat contra el cap del govern Eduardo Dato. Munt va mirar de trobar-se amb la muller d’Arlandis, la mestra Joana Colom (tia àvia meva), i Vera, la filla d’ambdós, que també eren a Figueres amb un grup de nens encarrilats cap a l’exili.

El desori feia la ciutat impossible i tot va precipitar-se. La Núria no va pas poder localitzar-les, va sortir del país i, essent al camp de concentració, va contactar amb uns amics dels Arlandis-Colom i els va lliurar el maletí encomanant-los que fessin per donar-lo a la Joana. Després no en va saber res més i el text devia perdre’s perquè la tia no el va rebre mai. La Joana i la Vera van fer l’exili a Rússia i, anys després, a França, on van establir-se definitivament.(Per saber-ne més, https://www.raco.cat/index.php/RevistaGirona/article/view/188123).