Ripoll avant

Per parlar de la dona a què em referiré, jo ara podria comparar-la amb la Joana d’Arc dels francesos, amb la Kahinna dels amazics o amb aquella Agustina d’Aragó, i saps què? Que ho faré. Al capdavall, abans de ser històrics, els personatges van ser persones. Què dic persones: personetes. Què dic personetes: formigues de la col·lectivitat. Això sí, unes formigues que mentre les altres de la fila carretejaven minúcies d’alguna cosa, elles ja intentaven fer rodolar un pesant grumoll. A les eleccions municipals ripolleses es presenta una llista encapçalada per Sílvia Orriols i seguida d’alguns noms coneguts de la política local. Es diu Ripoll Avant, rep el suport del renascut Front Nacional de Catalunya i, resumint, fa bandera d’un programa que, discutible o no, és ben clar: “oposició als partits tradicionals que han posat les sigles per davant de la llibertat de Catalunya i crítica sense complexos de la gestió immigratòria actual, que minoritza els catalans a la pròpia terra”. Per defensar obertament aquests dos punts –sobretot el segon–, la Sílvia Orriols ha rebut atacs desaforats de gent antisistema i no tan antisistema del seu poble, de gent que ni tan sols vol considerar la coherència que ella manté en tots els ordres. Feixista, diuen? Racista? El cas és que l’Orriols és una dona treballadora que té cinc fills i que sembla tenir cinc mans per acaronar-los alhora, sense deixar de fer feina per l’economia domèstica i per la comunitat catalana; que és una ciutadana que des dels seus cent seixanta centímetres ha plantat cara no solament als antisistema, sinó a energúmens que més d’una vegada han volgut intimidar-la físicament i per les xarxes; que és una independentista de les d’anar a la primera fila de les manifestacions, on es reben els mastegots; que gasta una dialèctica honesta i que defensa, també honestament i franca, abandonar un cert bonisme si es vol preservar els senyals d’identitat de la nació. Per això l’acord de tots els altres grups municipals per bloquejar i marginar aquesta llista no em sembla gens democràtic. Una formiga treballava en fila quan Ripoll va rebre la sotragada més forta dels últims decennis per culpa del fanatisme religiós. La galeria d’entrada al cau es va ensorrar. I bé, mentre les altres canvien de lloc minúcies vistoses que no desembussen res, aquí la tens, a ella, convençuda que ha de moure un incòmode grumoll que totes veuen i que cap no vol veure.