Cultura emancipadora

El dia 10 d’aquest mes hem sabut per una informació del diari Ara que s’ha creat un Parlament Ciutadà de Cultura –majúscules a l’original–, compost per unes cent vint persones. La idea fonamental que presideix aquesta iniciativa consta en un document que, partint del concepte “rescat de la cultura”, es proposa de “garantir el suport i la visibilitat de les diferents realitats i manifestacions artístiques i culturals, assegurar la continuïtat dels projectes de base de llarga trajectòria, crear espais i canals de comunicació eficients, garantir la transparència en la gestió dels equipaments, dotar els espais de la cultura de codis ètics, i fomentar la direcció col·legiada”. Un altre dels conceptes que encapçalen aquesta iniciativa és el de crear un “contrapoder ciutadà” no partidista, que, en el camp de la cultura, hauria de cohesionar els distints espais de lluita a partir d’un “contracte-programa”, adreçat als “càrrecs electes i no electes”, amb la finalitat manifesta d’exercir la fiscalització del parlament. El dia 1 de juliol està prevista una nova reunió d’aquest parlament ciutadà de cultura.

Com sigui que no hem pogut tenir accés als documents emanats d’aquesta iniciativa, sempre saludable, en un escenari caracteritzat per la desconfiança partidista, el despotisme institucional i la indiferència ciutadana, hi voldria aportar alguna idea partint del concepte de cultura socialment emancipadora. ¿Què cal entendre sota aquest concepte una mica bufat? Probablement, una farga ciutadana que permeti de fondre un projecte alliberador social i individual, que conjumini la lluita per les necessitats vitals amb una nova manera d’apropiar-se del coneixement a través de l’acció col·lectiva en tots els camps (treball, ciència, educació) per crear un nou imaginari popular que entrelligui els àmbits universal i nacional, nacional i local, social i individual.

Si fem baixar el concepte al nivell municipal, caldria entendre una cultura socialment emancipadora com aquella que ha de generar un nou coneixement crític a través del compromís cooperatiu, inscrit en un entorn social, històric i cultural dinàmic, que permeti desenvolupar la capacitat creativa de la persona. Un nou coneixement arrelat en el combat, sempre dialèctic, entre necessitats de la col·lectivitat i necessitats de la persona, que permeti disposar de plenes capacitats per superar el model de reproducció material i cultural imposat per la divisió del treball capitalista, que genera massificació, desculturació, deterioració ambiental, desigualtat territorial, genocidi lingüístic, extermini cultural, i tots els etcèteres que hi vulguem afegir.

En aquest sentit, i en termes merament teòrics, no hi pot haver una distinció ontològica entre àmbit universal, àmbit nacional i àmbit local; contràriament, suposaríem, ingènuament, que el capitalisme és inabastable quan esdevé “global”; que és domesticable quan esdevé “nacional”; i que es torna familiar quan esdevé “municipal”. I ja sabem de sobres que tot això no és pas veritat. Perquè, de la mateixa manera que el capitalisme és un sistema que s’apropia i determina la vida material i intel·lectual en tots els àmbits, cal parlar, igualment, de l’apropiació des de baix de la vida material i intel·lectual per construir sobiranies en tots els àmbits.

La cultura dominant adopta característiques aparentment distintes, tot i que profundament intercomunicades, gràcies a la imposició de les idees dominants en cada moment històric. En l’àmbit global es presenta com a unificadora de gustos i necessitats a través de la mercaderia, imposada al consumidor per la novetat i la moda, des dels centres de producció i distribució, a través dels mitjans i xarxes de propaganda global, massiva i sistemàtica. En l’àmbit nacional es comporta com un aglutinador de la consciència de pertinença a través del sistema educatiu, els mitjans públics de difusió, i l’apropiació de la memòria col·lectiva, per adaptar-los a les condicions d’un territori concret en l’ordre global dominant. En l’àmbit local esdevé una reglamentadora del consentiment a través de la ideologia municipalista (equipaments, ús de l’espai públic, control del carrer, participació regulada des de dalt) i un topall a l’apropiació crítica del coneixement a través de la conversió de la festa popular en rutina folklòrica.

De com es resolguin les contradiccions entre aquests àmbits, en sorgiran alternatives ciutadanes emancipadores o reproductores de l’odre dominant a escala municipal.