L’etern empat

El CEO publica les dades de suport al sí i al no a un hipotètic referèndum des de fa 5 anys. Cada cop que surt una nova dada dona per a molts titulars, “el sí guanyaria el referèndum”, “el no supera el sí per primer cop des de setembre del 2017”. La reacció mediàtica és abraonada, sembla o bé que ja s’apropa la volguda república o que l’independentisme està caient de forma massiva. Res de tots aquests titulars són més que una sobreinterpretació de les dades.

Si mirem amb certa perspectiva des del 2014, el suport a l’independentisme es troba sempre per sobre del 45%, sense arribar mai al 50%, i el suport al no, una mica volàtil, varia entre el 41 i el 48%. L’avantatge de cada una de les opcions gairebé sempre està dins dels marges d’error. El fet és que des del 2014 o el 2015 vivim en un etern empat. Potser el més gran error de l’independentisme ha sigut tirar per la via del dret i intentar una declaració unilateral d’independència sense resoldre abans aquest empat etern. Potser l’error més gran de l’Estat espanyol és obviar que tota proposta política que facin ha de servir per trencar-ho (en aquest cas a favor seu).

Alguns polítics independentistes tenen clar que trencar l’etern empat a favor de la causa de la república catalana és i serà el gran atzucac de la política a Catalunya. Però en són pocs i quan ho plantegen part del moviment independentista els titlla de processistes, autonomistes o que ja no són bons independentistes. L’Estat i les forces a favor de mantenir la unió amb l’Estat espanyol ni s’ho plantegen. En el millor dels casos creuen que la meitat dels catalans són persones abduïdes, etnicistes o simplement persones manipulades per uns polítics independentistes malvats.

ERC està aconseguint suport en aquesta “altra Catalunya” i per aquí va una mica la línia. Òmnium tracta de construir ponts, compartir lluites i cercar un marc compartit amb el 80% de catalans que creuen que votar en un referèndum hauria de ser la millor de les solucions per resoldre el futur de Catalunya. Però és insuficient encara per trencar aquest etern empat.

De trobar simpàtics alguns polítics i partits independentistes i fins i tot votar-los ocasionalment fins a voler realment la independència potser hi va un pas que encara no s’ha fet. Aquest eixamplament de la base només es troba a les beceroles. I de dir que es volen construir marcs compartits amb els demòcrates catalans i aconseguir-ho també hi ha un camí. El que no podem és mirar a un altre lloc, creient que això es resoldrà sol, i creure que sociològicament representem “la majoria de catalans” quan no és cert.

De plans mestres, maniobres polítiques, o idees i enginys que farien créixer l’independentisme ja n’hem viscut i no són efectives. En tot cas, a l’espai públic quan els aprenents de bruixot s’avorreixen d’intentar els seus sortilegis, l’únic que queda per fer és política. I crec que en això ens hi trobarem.