Biografies polítiques

Han aparegut, empesos per l'eufòria primaveral i preelectoral, una colla de llibres sobre polítics, escrits per ells mateixos o per biògrafs més o menys entusiastes. De tots ells sobresurten, per la transcendència dels personatges perfilats, el de Gabriel Pernau, Descobrint Montilla, i el de Pilar Rahola, La màscara del rei Artur. Pels avançaments que se n'han fet, no hi ha cap mena de dubte que en trobaríem plaent la lectura i que els respectius protagonistes se'ns farien interessants i amables fins al punt que ens podrien arribar a provocar un sentiment d'emotivitat positiva, si no fos perquè hem vist les potes del llop tantes vegades que no hi ha maquillatge capaç de disfressar-lo.

És fàcil de comprendre aquesta temptació d'explicar-los i d'explicar-se. Són líders, i per arribar a capdavanters d'aquestes complexes organitzacions farcides d'egolatria i d'interessos clarobscurs que són els partits polítics han de tenir una dimensió moral i intel·lectual més que notable, compartim o no els seus plantejaments ideològics.

Malgrat això, es fa estrany pensar que els inductors d'aquestes hagiografies –siguin els editors, siguin els caps de comunicació dels partits– creguin de veritat que aquests llibres ajudaran a les respectives causes polítiques. Ja fa força temps que l'elector sap que un líder no ho és només per les seves condicions individuals sinó també –o sobretot– per les persones que l'envolten. I que ell és també allò que són totes aquestes persones perquè plegats acaben donant forma a una manera de fer la política i de governar el país.

Per tant, els líders també són part d'aquella enfiladissa que creix al voltant del tronc dels respectius partits a base d'aprendre's i de repetir com un papagai els missatges propagandístics i les desqualificacions sistemàtiques de l'adversari, presumint que els electors som imbècils i no tenim capacitat de discriminar el gra de la palla, ni la mentida de la veritat. I també són part de la crosta micòfica que s'arrapa a la mateixa soca i hi viuen aixoplugats, còmodament immòbils i generosament regats pels pressupostos públics, i que són capaços de combregar amb rodes de molí i d'intentar convèncer-nos perquè també ho fem nosaltres. Si els líders i els seus editors fossin prou conscients d'això, tindrien molt més èxit fent-se protagonistes d'uns manuals pràctics de poda política i de jardineria cívica.