La plantofada del Senat

Sembla mentida que portem set anys de procés, de milions de catalans al carrer cada Diada i manta vegades més; en què el sobiranisme ha guanyat totes i cadascuna de les eleccions; en què la gent s’ha organitzat de manera exemplar i s’ha trencat la cara l’1-O per defensar el seu dret a decidir, per la qual cosa encara apareixen represaliats ara... i que, com si res hagués passat, alguns que mai no han mogut un dit per la voluntat popular, ans al contrari, encara es pensin que el moviment tacticopartidista de nomenar un català president del Senat serà benvingut i lloat com un gest per resoldre el conflicte. A l’independentisme ni li va ni li ve el que faci la cambra alta, mentre no vulgui inventar-se un altre 155 il·legal i, allò sí, aberrant. I tant li fa si la presideix un català o un ceutí, si el posen a Badajoz o a Falset, o si la reformen en nom de no sé quina enganyifa territorial. Tota aquesta gent no ha votat ni ha pres el carrer ni està perseguida per demanar canvis al Senat, i és al·lucinant que encara no s’hagi entès i insisteixin en politiqueria de fa 10 anys.

ERC i JxCat no volen ser còmplices del sainet, i votaran contra la designació d’Iceta. No havia passat mai, cert. Doncs avui passarà. Perquè s’ha anat de mala fe amb ells, i han dit “fins aquí”. I faran servir una de les escasses capacitats de veto que la lloada legalitat els atorga. Que no es confongui Sánchez: no es planten per una qüestió de forma, sinó de fons. A veure si obre els ulls i s’adona que som al 2019, que hi ha presos i exiliats polítics i Catalunya vol l’autodeterminació, i comença a fer passes serioses pel diàleg en lloc de seguir fent la viu-viu per no resoldre mai res. Aquí el gest que valdria seria nomenar Iceta relator de les converses. És només una idea: que vagi obrint joc.