Fer-se preguntes

La curiositat és una de les principals característiques de la nostra espècie. Volem buscar explicacions al que veiem, al que percebem, i fins i tot a allò que no veiem o percebem. És un dels motors del nostre procés evolutiu. La curiositat, la tafaneria, desvelar misteris, escoltar històries o llegendes, etc. Tot això ens captiva des de ben menuts i forma part de la construcció de la nostra ment, de les capacitats cognitives, emocionals i socials que ens singularitzen com a humans.

Des del punt de vista educatiu, quin seria el principal instrument per explotar la curiositat de l’alumnat? Sens dubte, no ho seria la simple acumulació memorística o acrítica de coneixements i habilitats impartides sota la premissa que no han d’estar posades en qüestió. Al contrari, una pedagogia que es basi en la interrogació, en el dubte, en l’escrutini crític i en definitiva en una visió global, contextual i complexa de la realitat i dels coneixements semblaria la més escaient per no només desenvolupar la curiositat de l’alumnat sinó, sobretot, per no aniquilar-la o anestesiar-la.

Si la pedagogia hauria de ser aquella que preservi, fomenti i optimitzi la curiositat, l’eina principal per fer-ho possible seria promoure didàcticament el fer-se preguntes. És a dir, utilitzar l’eina evolutiva més intrínseca dels sàpiens: fer-se preguntes sobre tot i, per tant, dubtar de tot, però no romandre en el dubte, sinó enfront d’ell vaticinar respostes hipotètiques i comprovar-les des de l’acció i l’experiència. Tanmateix, això té un alt cost energètic donat que fer-se preguntes és pensar i pensar requereix, com adverteixen Daniel T. Willingham o Alfons Cornella, un funcionament cerebral intens. Aquesta és la raó per la qual els humans no podem estar pensant constantment. En canvi, sí que podem retenir informació tot memoritzant-la i, majoritàriament, sense qüestionar-la. Memoritzem i acumulem informació per no haver de pensar.

Ara que la major part dels coneixements que hem de memoritzar els trobem en plataformes externes a l’escola, no podríem prioritzar una pedagogia del pensar i de fer-se preguntes enfront de la tradicional receptiva acrítica i memorística? Hi ha una realitat evident, l’hàbit de fer-se preguntes convida a cercar respostes que, alhora, generen noves preguntes i qüestionen les respostes anteriorment adquirides. Potser l’escola hauria de ser, essencialment, això: el lloc on els humans, en els seus anys primerencs de formació, exerciten i desenvolupen al màxim la seva curiositat sobre el món, sobre els altres i sobre ells mateixos. Tal vegada aquesta seria la millor vacuna perquè després, com a adults, no puguin ser manipulats per les informacions que es vesteixen de certeses i que ningú gosa posar-les en qüestió.