‘Puto’ reggaeton

S’apropa l’estiu, la temporada de festes majors, festivals i concerts a l’aire lliure. Temo que, un any més, la banda sonora d’aquesta canícula gravitarà entre el detestable reggaeton de melodia zero i lletra repugnant i les orquestres amb ferum de naftalina que encara s’arrosseguen entre el carro de Manolo Escobar i l’Aserejé de Las Ketchup. Com comprendran, nempabé. La metàstasi del reggaeton afecta l’educació d’una mainada que, als 9 anys, ja remena les natges com si no hi hagués demà. A ells, els fa gràcia el txumba-txumba i només entenen que les noies són objectes que es mouen mentre els homes, amb pentinats pseudomoderns, ulleres de sol i cadenes daurades al coll, els exigeixen més i més. Les nenes, en canvi, adopten l’estètica i el desvergonyiment general, sense copsar el missatge masclista que va imprimint-se als seus cervellets en construcció. Creixen amb el mantra “¿y el anillo pa’ cuándo?”, com si l’objectiu darrer de les seves vides fos casar-se amb un sagal abillat amb un xandall blanc digne de l’Altíssim. Ells flirtegen amb la idea que la dona és poc més que un tros de carn manipulada, un imant que no es resistirà mai a l’encant del metall que traginen a la carcanada com si fos l’esquella d’un bou en zel. Em fa molta por que els graons assolits pel feminisme s’esquerdin a marxes forçades a causa d’aquesta mena de fenòmens intolerables. Quan una noia balla reggaeton, escolta realment la lletra? Si és així, per què participa en el menyspreu cap al seu propi gènere? Quan un noi escolta reggaeton, no sent vergonya aliena? Si no és així, té clar en què s’està convertint?