El concert encara remuga

Encara ara convé continuar desmentint la teoria que un estatut de concert econòmic semblant al de Gernika (igual, menor o fins i tot millor) resoldria el conflicte entre Catalunya i Espanya. En hores baixes o de punt mort del moviment independentista, aquest mantra retorna una i altra vegada com un caramel de consolació: “Si almenys tinguéssim això....” Si ho tinguéssim, és veritat, es resoldrien algunes mancances importants en el finançament dels serveis i de les inversions públiques, com deia dissabte passat Santiago Niño Becerra en una entrevista a El suplement de Catalunya Ràdio. Ara bé, ell mateix remarcava que aquesta és una visió estrictament econòmica del problema, potser suficient des de la posició de l’any 2006 però avui completament desfasada i superada per l’anàlisi política, que és l’atzucac on ens porta qualsevol anàlisi raonada.

D’aleshores ençà han passat tantes coses que és imperatiu preguntar-se si, darrere de l’hipnòtic dring del diner, estaríem disposats a continuar suportant els poders públics i privats espanyols, primer empesos per l’enveja i ara ja desbocats pel pendent de la venjança. La nosa totèmica de la monarquia, el lerrouxisme governamental, el sabre de Dàmocles de l’exèrcit, la tafureria del Congrés i del Senat, la prepotència togada dels tribunals, la impunitat de la Guàrdia Civil i la Policía Nacional, el xantatge del lobby financer, les falsedats dels mitjans de comunicació peixats, el terrorisme verbal de les formacions polítiques unionistes....

La càrrega hipotecària de la supeditació de Catalunya a Espanya és tan gran i abusiva que la resposta és innecessària.