Grans embolics

Parodiant la tan citada frase del príncep de Lampedusa —“si volem que tot continuï com està, cal que tot canviï”—, podríem dir que si volem que els problemes polítics persisteixin fins a podrir-se, cal posar-ho tot a votació. La gran paradoxa de les societats contemporànies occidentals —les altres més aviat se n’estan, de votar— és que com més votem menys valem. Si en alguna cosa coincideixen els nostres representants, siguin del partit que siguin —a part incrementar l’exacció fiscal—, és a desviar els problemes per elevació. Qualsevol regidor de barri s’omplirà la boca parlant del seu combat contra el canvi climàtic, mentre els contenidors d’escombraries continuen desbordats dia sí dia també. Els elegim per resoldre problemes concrets, però se n’escapen fent-nos parar atenció en qüestions que no sols superen la nostra comprensió sinó també el mandat per què han estat elegits. És com tot això del procés. Anem a fer un nou Estatut, per blindar quatre competències que facin goig. No ens deixen? Doncs demanarem un bell concert econòmic? No en volen saber res? Doncs direm que volem la independència. Sempre elevant el problema de difícil resolució a un nivell més alt perquè es torni irresoluble. Després se’n van amb el cap ben alt —tot intentant suscitar en el pobre elector sentiments de culpa per no haver-los secundat amb prou entusiasme— i no ens deixen altre llegat que l’obligació de subvenir a les despeses. En això s’ha acabat convertint la democràcia: en un procediment d’assolir majories suficients per donar suport als qui ens compliquen la vida.