Dignitat vs. vergonya
La constitució del Congrés i el Senat va donar ahir el tret de sortida de la nova legislatura política a l’Estat espanyol. Els resultats del 28-A i la nova composició de les cambres donen peu a imaginar una legislatura diferent a l’anterior, governada pel PP de Rajoy, però la realitat és que ni la victòria socialista, ni la derrota del tripartit de dreta, ni el creixement del grup de diputats independentistes a Madrid no han permès, de moment, entreveure cap indici que assenyali un enfocament diferent del conflicte polític que enfronta Catalunya amb l’Estat espanyol. Ans al contrari.
La realitat és que el president Sánchez parla de diàleg, de trobar solucions polítiques, col·loca dos catalans a la presidència de les dues cambres legislatives i predica unes formes menys hostils, però al mateix temps obvia que el pacte constitucional del 78 està trencat i continua veient únicament a Catalunya “un problema de convivència”, alhora que la vicepresidenta Calvo considera “obvi” que els diputats i senadors catalans presos han de ser suspesos immediatament, és a dir, que els seus drets i els dels ciutadans que els van elegir han de ser menystinguts malgrat que no hi ha cap sentència condemnatòria.
El Suprem va donar una oportunitat a la política per reprendre la iniciativa, però sembla probable que la política tornarà la pilota a la justícia, perquè la sola presència dels presos polítics catalans a les Corts fa sortir els colors a l’estat de dret i la democràcia espanyoles. Ahir, la seva dignitat i coherència en la sessió constitutiva de les cambres va contrastar amb les actituds grotesques i la falta de respecte per la democràcia i per la institució dels diputats de Ciutadans, Vox i PP. Una estrena deplorable d’una legislatura –convé no oblidar-ho– marcada per l’entrada de la ultradreta a les institucions.
