Obrir els ulls

Europa espera amb incertesa l’arribada de la nova onada populista al Parlament Europeu. De mica en mica, elecció rere elecció, ha anat incrementant la representació política d’opcions extremistes a l’eurocambra, un increment que ha fet disparar les alarmes i que ha fet créixer la sensació que podem estar a les portes de l’arribada d’un tsunami. La tria dels eurodiputats encara es fa a partir de 28 eleccions nacionals, la qual cosa fa encara més difícil fer pronòstics, però a Brussel·les es considera una possibilitat que l’extrema dreta arribi al 30% dels vots i que pugui formar el tercer grup més nombrós de la cambra. Però d’antieuropeistes n’hi ha també en el grup que aplega els antics partits comunistes i fins i tot la creixent Aliança Lliure que van crear els partits verds i que aplega formacions d’esquerra de diferents tradicions polítiques. Tot fa preveure que la fragmentació que s’ha anat produint als parlaments nacionals es traslladarà també a Europa i que caldrà pactes per a la configuració de noves majories. En aquest sentit creix la possibilitat que l’aliança que estan teixint els liberals del grup ALDE amb el partit d’Emmanuel Macron guanyi pes per incidir en l’elecció de les figures clau del nou govern europeu.

Europa ha donat exemple en el passat de capacitat de diàleg i d’acord, arribant a grans consensos quan ha calgut. La gran coalició –el pacte entre populars i socialistes– ha donat estabilitat durant molt anys i, lluny de ser un fre, ha permès l’alternança en el govern de les institucions. El resultat de les passades eleccions europees va configurar una nova majoria entre conservadors i liberals, que ara no és clar que sigui possible aritmèticament ni que es pugui articular políticament. I és que a la incertesa dels resultats s’hi suma la invitació dels socialistes d’estendre la seva proposta a una gran aliança que, en veu dels seus candidats, vagi des de Macron fins a Tsipras. O dit d’una altra manera: els supervivents del naufragi de la socialdemocràcia volen enrolar en aquesta nova travessa els que van saltar per la borda.

La dreta europea tÉ un panorama difícil davant seu, però això no ha alterat ni un mil·límetre el seu compromís de no buscar alternatives que vagin en contra del principis que defensen i que els portin a pactar amb l’extrema dreta. L’esquerra té el repte de recuperar la credibilitat i l’espai perdut, però, en cas de no ser suficient, té un context més favorable perquè no ha de donar tantes explicacions per arribar a acords amb l’extrema esquerra. La falta de simetria en el debat sobre la legitimitat de les diferents posicions en l’eix ideològic pot ser clau en la política d’aliances. Els politòlegs es debaten, sense arribar a un consens, sobre els efectes de mantenir aïllades les noves opcions de caire nacional-populista. El cordó sanitari situat al seu voltant no sembla haver aconseguit l’objectiu de frenar el creixement d’aquestes opcions. Al contrari, allà on s’ha evitat que arribessin a qualsevol esfera de govern a través de pactes, el que ha passat és que no s’ha pogut contrastar si els que es presenten com a representants d’una nova manera de fer política són capaços de portar a terme les seves promeses, i els electors no han tingut la possibilitat de valorar els efectes de les polítiques que defensen. Un exemple clar és França, on tot indica que les europees les guanyarà l’Agrupació Nacional de Marine Le Pen. D’altra banda, caldria preguntar-se si, conceptualment, el nostre sistema es pot permetre vetar per a les funcions de govern partits als quals sí que permeten que es presentin a les eleccions. I la pregunta no afecta només els drets d’aquestes formacions ni els dels seus dirigents i candidats, si el que estem aplicant, de fet, és el valor del vot que emeten els seus electors.

La humiliació no és un bon argument polític. Ni tampoc és efectiu. Hi ha molts exemples, alguns no gaire llunyans, que sustenten aquesta afirmació. Els valors que pretenen sustentar l’espai central del consens no es defensen darrere d’una muralla, evitant que puguin quedar una mica masegats per l’impacte amb una realitat incòmoda. Aquestes eleccions europees seran un punt d’inflexió, no tant pels resultats que es donin sinó per la gestió que es faci de la diversitat a l’hora de fer política. Defensar el projecte d’Europa dels que el volen destruir no significa tancar els ulls al que mou els que els han votat.