Per Déu o per la llibertat

L’article 16 de la Constitució espanyola garanteix el caràcter laic de l’Estat. I l’article 20 garanteix el dret a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció. Quan Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i la resta de diputats van prometre els seus càrrecs amb aquesta fórmula, segurament no eren conscients de com la Carta Magna els abraçava a l’hora de fer servir les expressions en suport a la república, al mandat de l’1 d’octubre i a la seva pròpia llibertat.

La població no els va poder sentir perquè els diputats de Vox van boicotejar la seva al·locució, que van tapar picant les taules amb les mans, el terra amb els peus i la democràcia amb el soroll de la intolerància. En canvi, quan els 24 diputats de la formació d’ultradreta van jurar el càrrec, tothom els va poder sentir perquè la resta de diputats, inclosos els independentistes, van mantenir una actitud absolutament respectuosa.

Es va donar la circumstància que l’advocat de l’acusació particular, Javier Ortega Smith, va contribuir a impedir que se sentís la veu dels encausats a qui acusa mentre que els encausats sí que van respectar com ell jurava el càrrec. Els diputats de Vox ho van fer “per Déu i per Espanya”. I quan, a les acaballes, Albert Rivera es va queixar a Meritxell Batet que alguns diputats havien assumit el càrrec sense respectar ni la llei ni els espanyols, em pensava, precisament, que es referia als de Santiago Abascal. Més que res perquè van ser ells els que van censurar el tràmit a una vintena de diputats (no pas a la inversa) i perquè jurar per Déu possiblement és més inconstitucional que fer-ho per la llibertat tenint en compte que la Carta Magna –teòricament– garanteix tant aquesta llibertat com el caràcter laic de les institucions.