Municipals atípiques

Diumenge tornarem a passar per les urnes. Segurament tots plegats n’estem bastant tips, perquè els últims anys ens n’hem fet un fart. Però els comicis d’aquest cap de setmana arriben d’una manera atípica. Per primer cop, el municipalisme afronta unes eleccions amb presos polítics i l’amenaça d’una suspensió immediata dels que van ser escollits al Congrés i al Senat. Normalment, les municipals són aquelles eleccions en què no es vota tant el partit sinó la persona. Sobretot als pobles petits, on es coneix tothom i les sigles solen passar a un segon terme per prioritzar aquella cara que coneixes i que penses que ho farà millor. És lícit i és humà, i per això en altres convocatòries possiblement molta gent ha optat per opcions polítiques que queden lluny del seu pensament.

Però enguany ja no es tracta de qui promet fer millors places i carrers, quin candidat coneixem i qui tirarà endavant aquell local social o aquell equipament esportiu que tanta falta fa al municipi de torn. Aquest cop, les sigles importen. Importen perquè donen moltes pistes de la filosofia de quin és l’ADN del candidat de torn. Quins són els seus valors democràtics (o la falta d’aquests) en un moment en què l’extrema dreta irromp en el panorama polític estatal però que, a priori, tindrà poca incidència als municipis (tret dels més grans). Per molt que alguns candidats locals vulguin ara deixar enrere l’acció repressiva dels seus líders, fer veure que això no va amb ells i pretendre que només està en joc qui farà avançar més el poble, és fals. El cert és que el que es juga en aquestes municipals és molt més. Ens hi tornem a jugar un model de país. Una manera de fer les coses. Un pacifisme i uns valors democràtics que més enllà dels límits catalans es presenten com a violència i un cop d’estat. Això sense oblidar el valor de què volem que sigui Europa. I la millor manera per preservar aquest model de país és passar per les urnes. Un cop més.