El degoteig convergent

La rotunda victòria que Carles Puigdemont ha obtingut en les eleccions europees s’ha d’atribuir a un ampli suport popular i espontani vers la seva situació personal i la seva representació institucional. Un reconeixement que ha traspassat sigles i logotips de tal manera que, en moltes ocasions, no hi ha hagut cap mena de correspondència entre aquest vot i els altres que un mateix elector ha dipositat en diferents urnes i diferents convocatòries.

Des de Brussel·les, Puigdemont ha sabut donar un alt rendiment a l’estratègia jurídica plantejada pels seus assessors contra la persecució política i diplomàtica de l’Estat espanyol i també a la seva condició de 130è president de la Generalitat forçat a l’exili. D’una manera semblant ho han fet també altres exiliats i presos polítics que han obtingut actes parlamentàries a Catalunya, a Espanya o també a Europa. A tots ells se’ls ha revalidat incondicionalment una legitimitat i una representativitat que havien guanyat prèviament a les urnes i que han estat truncades per la repressió.

Per tant, en aquest acte no s’hi ha de veure el resultat de cap consens sobiranista, per més que els partidaris de la unitat s’entossudeixin a veure-ho com una demostració de la certitud de la seva tesi, ni tampoc és obra de la bona salut i de la fortalesa de les sigles que els acompanyen, sobretot en el cas de JuntsxCat. La seva pèrdua de regidors a tot Catalunya és un senyal inequívoc que la digestió del convergentisme li està resultant pesada i paralitzant. No es percep estructura, no es perceben líders i algunes mans retenen encara les velles regnes del nou partit mentre l’electorat emigra. No se li augura cap futur amable i encara menys si, com es diu, es forcen unes noves eleccions a la tardor.