Weimar. Destruir l’Estat

Alemanya perd la guerra el novembre de 1918. A l’octubre el govern alemany vol mobilitzar la flota, no té sentit, la guerra està perduda. A Kiel els marins es revolten i no obeeixen. El transferiment de l’exèrcit alemany de l’est a l’oest, derrotada Rússia i signada la pau de Brest-Litovsk, no canvia la situació i el Reich perd l’ofensiva del Somme i demana la pau. L’emperador abdica i es declara la República. La Constitució es redacta a Weimar el 1919, de febrer a juliol. Es fa efectiva a l’agost. És una Constitució avançada socialment pel seu temps en contrast amb les constitucions d’altres estats europeus basades en els principis lliberals-conservadors amb separació de la política representativa i de la política social, en les quals el govern intervé mínimament. Els drets socials de la població són especialment preservats, subsidi d’atur, negociació col·lectiva entre empreses i treballadors, pensions pels jubilats, ensenyament gratuït i obligatori, etc. El vot és proporcional i conseqüentment el nombre de partits representats al Parlament és alt, calen coalicions per governar. Els acords parlamentaris no són fàcils. El president elegit per 7 anys té àmplies prerrogatives per dissoldre el Parlament, convocar eleccions, nomenar i destituir el canceller i, per l’article 48 de la Constitució, la potestat de promulgar decrets d’emergència si ho considera necessari per a l’Estat i el Parlament no és capaç de fer-ho per manca de majories suficients.

El president Hindenburg nomena canceller Heinrich Brüning el 30 de març de 1930. La situació econòmica és difícil per la crisi econòmica i les reparacions de guerra, pagades als vencedors de la guerra 1914-1918. La política del canceller és fortament deflacionista per devaluar la moneda, afavorir les exportacions alemanyes i obligar els estats creditors a renunciar a les indemnitzacions de guerra per reconduir el comerç internacional. Aquestes mesures són molt dures per a la població, reducció de prestacions per atur de 26 a 6 setmanes, reducció dels salaris dels funcionaris un 30%, reducció del 40% del pressupost dels ajuntaments... L’atur puja del 13% el 1930 al 44% el 1932, l’economia s’atura... El Parlament no pot aprovar aquestes lleis per falta de majories suficients. Brüning governa per decrets d’emergència, un el 1930 i cinc el 1931. Es demostra per la via dels fets que la Constitució no és de fet respectada en les circumstàncies extremes del país.

Finalment el canceller Brüning és destituït pel president Hindenburg el maig de 1932. Irònicament aconsegueix, un cop fora del govern, que a la conferència de Lausana de juliol de 1932 les reparacions de guerra siguin interrompudes, però ha portat la República a un punt de no retorn. El que ve després és l’abisme que condueix a nomenar Hitler canceller el gener de 1933 malgrat haver perdut dos milions de vots en les eleccions de novembre de 1932. Hitler posa fi a una República desprestigiada en la qual la ciutadania ja no creu i s’apunta, aquella, al populisme i la demagògia... es porta Alemanya a la més gran catàstrofe de la seva història.

Les raons que estan en l’origen d’aquest incompliment reiterat de la Constitució de la República de Weimar, és la voluntat de l’Estat de portar a terme una política no suportada pel Parlament, i per tant pel poble. No és la qüestió si aquestes polítiques estaven o no justificades; és difícil pensar que sí, quan produïen efectes econòmics i socials tan negatius, però la raó que les feia políticament il·legítimes era no tenir el suport parlamentari necessari malgrat que es pogués argumentar pel govern que l’interès últim de l’Estat les justificava segons preveia l’article 48 de la Constitució.

Hi ha un cert paral·lelisme amb l’aplicació de mesures d’emergència a Catalunya i la judicialització de la política a Espanya en relació amb el “problema català”. La raó de la unitat de l’Estat ha mobilitzat una política que està en el límit de la Constitució del 78, i que ha portat a aplicar l’article 155 a Catalunya, previst per a situacions d’emergència, malgrat que formalment es pugui argumentar la seva legitimitat. L’erosió dels drets bàsics dels diputats encausats, de la seva presó preventiva injusta per llarga, i innecessària per procediment, de la suspensió dels nous diputats elegits sense la votació d’un suplicatori al Congrés i el Senat, de les multes econòmiques sobre el patrimoni de polítics encausats en instàncies judicials diferents i paral·leles, etc., constitueix un efecte sobre l’estat de dret que l’afebleix quan més necessari seria que l’enfortís. La desafecció de la ciutadania respecte de la política és greu i perillosa per a la democràcia.

La història demostra que mai res és gratuït i que no respectar les pròpies lleis, no en la formalitat, sinó en l’essència dels seus principis, malgrat que aquesta afirmació pugui ser sempre interpretable a la llum del dret, té conseqüències. No es poden manipular els arguments en favor de la defensa de l’Estat si això afecta la seva estructura i els drets fonamentals dels ciutadans. Aquestes polítiques afebleixen l’Estat, perquè erosionen la seva neutralitat, que en teoria pretenen defensar.