Música i orgull republicà

En el seu dia ja vaig parlar del llibre Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures. I ha tingut un gran èxit, no en va camina cap a la setena edició i ha estat en el podi dels més venuts durant molts mesos. Però avui voldria ressaltar un fenomen insòlit. L’impacte impressionant de les presentacions del llibre, que han agafat vida pròpia i superen ja el centenar arreu dels Països Catalans. Les protagonitza un curiós escamot republicà format per l’autor, Sergi Sol, periodista i un dels col·laboradors més estrets del president d’ERC; el músic Pep Picas, i Maxi Calero, una de les ànimes del Free Junqueras de Sant Vicenç dels Horts, situat com diu ell “al cor de Tabàrnia”. Alguns cops s’hi afegeixen altres membres de la plataforma i algun convidat estrella. Objectiu: denunciar la repressió amb l’existència de presos polítics i exiliats i reivindicar la República. Vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la sessió del Masnou, presentada per l’alcalde republicà i històric militant de l’esquerra independentista Jaume Oliveras. Pep Picas, autodefinit com a trobador, arrenca amb la seva inseparable guitarra amb un poema i una cançó. En farà uns quants amb mestria: de Joana Raspall, de Miquel Martí i Pol... I després és l’hora del Maxi, que sorprèn el públic per la seva paraula planera però desbordant. Un discurs farcit de missatge però amanit d’anècdotes explicades amb el català-castellà d’un veí de l’àrea metropolitana d’origen extremeny que reivindica que “els catalans naixem on ens surt dels pebrots” i rebla el clau: “i ara serem el que ens doni la gana”, arrencant espectaculars aplaudiments. Això, ho va dir a Mercedes Milà en una visita de la periodista a Sant Vicenç dels Horts, i hi va afegir: “Soc de la terra que trepitjo, d’on cuiden els meus fills, d’on estimo i m’estimen.” Calero és un dels grans amics de Junqueras i ho té clar: “No hi ha un Oriol, n’hi ha molts a tot Catalunya.” I destaca la principal lliçó del president d’ERC, el ja conegut “junquerisme és amor”. L’autor del llibre, Sergi Sol, defineix el seu treball com la síntesi política “d’un projecte humanista” que vol guanyar sumant, perquè “un país no és cap altra cosa que la seva gent”. Sol qualifica en Maxi com un comunista de la vella època i Calero exclama: “El que passa és que com que no em deixen ser comunista m’he fet republicà a mort.” I marquen el full de ruta junquerista: “Amb els més purs som pocs per fer el que volem fer. Hem de ser molts més i diversos.” I sobretot: “No podem construir la República sobre un sorramoll.” Fa uns mesos els vaig recomanar el llibre. Ara els recomano que no es perdin la presentació si passa pel seu poble o ciutat. Acabaran bellugant-se al ritme de la rumba republicana de Pep Picas i abraçats cantant L’estaca. Això va d’un potent llibre sobre un dirigent polític empresonat que miraculosament es transforma en un espectacle de música, coratge i molt d’orgull republicà.