Keep calm
El PSC i Cs
El 21-D, Ciutadans va assolir el seu màxim històric de vots i diputats assolits en unes eleccions a Catalunya. Això va coincidir amb el mínim històric del PP i un resultat a mig camí del PSC: molt per sota dels anys noranta però amb una minsa recuperació respecte al pou sense fons en què semblava que havien caigut els socialistes. Un any i mig després, el PP continua estancat en mínims, el PSC ha recuperat suports i Ciutadans n’ha perdut. Si agafem els resultats de les eleccions municipals i les comparem amb les municipals de l’any 2015, el transvasament de vots també és evident. Dit d’una altra manera: tot el terreny que recupera el PSC ve directament del suport que Ciutadans ha anat perdent des de l’estèril victòria del 2017. Són pràcticament vasos comunicants lleugerament ponderats pel PP i, amb menys mesura, Vox. Aquest préstec de vots entre el PSC i Ciutadans és equiparable al que hi ha en el bloc independentista. De fet, la correlació de forces entre blocs continua si fa no fa intacta amb algunes fuites d’anada i tornada amb l’entorn dels comuns. Així doncs, acabat el cicle electoral complet (eleccions catalanes, espanyoles, municipals i europees), el PSC ha comprovat que la manera que té de recuperar el protagonisme d’abans de la trencadissa és absorbint una part del sector més espanyolista dels comuns i, sobretot, una bossa molt important d’exvotants de Ciutadans. Per tot plegat, no ha de sobtar que Jaume Collboni pugui permetre’s fer-se fort en la promesa de no fer alcalde cap independentista o que, directament, Miquel Iceta sigui l’enginyer de l’intent de fer alcaldessa Ada Colau amb els vots del PSC i de Manuel Valls. Que a ningú li sorprengui, doncs, que l’actual PSC tingui una posició suau en el to però dura amb les decisions respecte a l’independentisme. Que Meritxell Batet hagi suspès els quatre diputats d’ERC i JxC no va tenir cap cost electoral per al PSC. Encara més, va recuperar vots respecte a Ciutadans i el PP.