Jo també em queixo

Sí, ja ho sé: totes les masses piquen. A Barcelona es queixen que els arriben massa creuers al port, que les rodalies de la Sagrada Família estan saturades de visitants, que la Rambla és sempre una mena de parc temàtic... A Girona protesten perquè no poden circular quan celebren el Temps de Flors, perquè el barri vell està convertint-se en un rosari de pisos turístics... I arreu igual. Tanta gent fa nosa. Només cal mirar els cartells de protesta que pengen als balcons.

I tenen raó. Els turistes –quan no som nosaltres mateixos que hem anat de vacances merescudes– fan nosa. Dificulten la normal i pacífica vida dels residents. Encareixen els restaurants acostumats, ocupen les millors cadires a les terrasses dels bars de sempre, inciten involuntàriament a l’especulació immobiliària que expulsa les classes populars dels barris cèntrics, provoquen canvis comercials i continuats traspassos de locals emblemàtics... Naturalment que tenen tota la raó de queixar-se. Al cap i a la fi, el negoci del turisme el fan quatre espavilats, els de sempre, a costa de les molèsties que ha de compartir la massa ciutadana. Mirem qui es fa robeta amb els turistes. Hotels, sí; restaurants, sí; bars, sí; fleques, sí; fruiteries, sí; establiments de roba, sí; gelateries, sí; cases de records, sí; propietaris de pisos reformats, sí; agències de viatges, sí; immobiliàries, sí; subministradors d’hotels, de restaurants, de bars, sí. Aneu repassant, sisplau: els lampistes que treballen per als establiments citats, els paletes que reformen o restauren pisos, els transportistes que mouen tot el gènere amunt i avall, les benzineres, els mecànics... I potser la viuda que lloga un parell d’habitacions a l’agost, el cec de la cantonada que ven cupons, la gitana que reparteix somriures i clavells a la porta d’una catedral, el captaire que seu a terra a mig pont... Plego.

Dels nostres visitants en viu gairebé tothom d’una manera o altra, directament o indirecta. El turisme és com la pluja, que porta riquesa on cau. Llavors qui es queixa? Qui es queixa amb raó, vull dir. Doncs el comú dels ciutadans. Els mateixos que protesten perquè les bicicletes envaeixen les voreres, que s’exclamen perquè no es pot trobar aparcament al centre de les ciutats, que reclamen perquè les terrasses dels bars es mengen materialment els passejos, que demanen que els lloguers siguin més barats, que posen el crit a cel quan alguns desvagats ocupen un local tancat però que també protesten quan els en treuen... Tots ens queixem. I amb raó, quan ens sentim perjudicats.

Sabeu què passa? Que ens costa d’acceptar que són els governants que hem triat o que triarem els que s’han d’encarregar de posar normes, regular, trobar equilibris raonables entre la nostra comoditat tranquil·la de cada dia i la realitat de ser una ciutat de certa importància. Fer política és això: garantir-nos una vida raonable i aprofitar la riquesa que ens cau del cel. Que cal imaginació? Que calen lleis? Que calen inversions? Naturalment. La pluja és riquesa, però excessiva i incontrolada fa disbarats. No ens queixem de la pluja: exigim solucions raonables.