“En consciència”

Qualsevol sentència gira indefectiblement al voltant d’uns fets, als quals s’aplica una norma. De la total realitat fàctica presentada, el jutge escull els fets considerats rellevants jurídicament i negligeix els sobrers. Aquest procés de delimitació i selecció representa, doncs, l’operació més important, més decisiva de tot l’enjudiciament. I, quina és l’eina que possibilita la selecció? Doncs la prova que, en sentit contradictori, hagin practicat les parts litigants.

Durant el franquisme, el jutge no estava obligat a explicitar en la sentència quina era la raó per la qual, per exemple, un testimoni li mereixia més crèdit que el seu antagonista. Amb la vaga fórmula llavors prevista per la llei segons la qual la sentència es dictava “en consciència” es cobria, sense més matisos, l’expedient. Una aparent millora que portà el canvi polític fou el deure de motivació: l’òrgan judicial, sobretot als efectes de la seva fiscalització per tribunals superiors, ha d’explicar en quina prova es basa per declarar un fet com a provat. Semblaria, doncs, que amb l’aflorament en la mateixa sentència d’aquells elements interns de convicció justificatius d’un pronunciament es liquidava definitivament tota arbitrarietat. Però el fenomen és molt enganyós, un pur miratge. I ho és perquè, tornant, per exemple, al supòsit dels dos testimonis que, en sentit oposat, hagin declarat amb similar i equivalent grau de convicció i fermesa, el que decantarà el tribunal per creure l’un i no l’altre, serà aquella mateixa “consciència” a la qual apel·lava la llei en la fase predemocràtica. Una apreciació “en consciència” és, doncs, tant com dir “una apreciació segons el paquet, segons la motxilla que porti a sobre cada jutge”; una motxilla ben plena, és clar, de tot el seu món axiològic i del seu marc mental de creences, valors, ideologia politicosocial, prejudicis, etc., del qual marc possiblement ni ell mateix és del tot conscient.

La justícia espanyola, en la seva línia d’infanteria, és a dir en tot allò allunyat de la cúpula judicial, resulta en general homologable a l’europea. Malauradament no podem dir el mateix dels cims judicials. A ells no s’hi puja pas per mèrits, sinó per influència ideològica. Tots els magistrats del TS espanyol, per exemple, han estat nomenats pels membres del CGPJ, i aquests membres, al seu torn, ho han estat per polítics i ho han estat, no per capacitat i mèrit, sinó, exclusivament, per les seves afinitats polítiques. Un altre dia em referiré al marc mental, molt conservador i amb incrustacions ultramuntanes, del tot dominant al TS i al perquè és així.