Caiguda lliure
La cresta de l’Everest
A finals de maig ens va deixar garratibats la imatge de centenars de persones fent cua a la cresta de l’Everest, esperant el moment de coronar, en fila índia, el cim. Pensàvem que una cosa així només passava a peu pla, a les portes d’algun monument nacional, o a l’entrada d’un partit de futbol o un concert de masses. No allà dalt, lluny de nosaltres, fora de perill. Al cap d’una setmana, ens assabentàvem que aquell col·lapse ja s’havia cobrat la vida de deu alpinistes per falta d’oxigen i congelació. La notícia fa estremir. Hem portat la retòrica dels grans magatzems a la muntanya, com si fos una compra compulsiva, i no pas qualsevol, sinó la més alta del món, per poder-hi afegir un altre dels paradigmes de la modernitat: la conquesta a cap preu, el rècord per damunt de tot, l’expectativa de ser l’únic, de ser el primer, de ser el millor, de poder estar, en certa manera, sol al cim. Excepte que cap d’aquests alpinistes va experimentar el vertigen d’una tal soledat. Curiosament, l’autor de la fotografia que va escampar per tot el món la vergonya d’un Everest turistitzat és una de les persones que més han contribuït a convertir-lo en un camp de competició. El nepalès Nirmal Purja s’ha proposat pujar als 14 vuit mils del planeta en només set mesos, cosa que polvoritzaria el millor registre fins ara, establert en set anys, i que comporta servir-se de tota mena de trucs per aconseguir la marca, des de l’ús d’oxigen i cordades fins a la contractació de xerpes i helicòpters.
La fotografia de Nirmal Purja, obtinguda quan en el descens del maig passat va veure’s obstruït per l’allau humana que hi pujava, potser va ser més un acte de venjança que de denúncia, una manera de treure’s de sobre els intrusos que li alenteixen el pas i se li moren de fred als peus. Mireu què passa, si us interposeu en el camí dels que tenen pressa! La veritat és, però, que aquests tropells humans són habituals cada primavera. No hi ha manera d’aturar-ho, si hi ha gent disposada a pagar per experimentar alguna cosa propera a l’aventura dels antics expedicionaris. “Pujar a l’Everest s’ha convertit en una cosa horrible”, va dir el llegendari Edmund Hillary en saber que més d’una quarantena d’escaladors, l’any 2006, havien preferit continuar l’ascens en lloc de socórrer un altre alpinista que agonitzava a la neu des de la nit anterior. Un lloc així ja no s’assembla gens a la “muntanya viva” de Nan Shepherd, en contacte amb la qual et tornes pedra o glaç, i on la vida dels sentits és tan pura, que es podria dir que “el cos pensa”. Però fins i tot en un Everest tan poc sublim com el que han difós les imatges d’aquell embús humà s’hi percep una esperança; encara hi ha, allà a fora, una fugida vertical, un buit insòlit a un pas de la cordada, on només hi bufa el vent.