Què ens diu la història?

Situem-nos en l’any 1974, en el qual l’almirall Carrero Blanco era l’home fort del dictador Franco i a la ciutat francesa de Suresnes se celebrava, clandestinament, el congrés del PSOE amb tres aspectes remarcables: 1) Felipe González hi pot participar gràcies a la gentilesa (calculada) de Carrero Blanco; 2) la rivalitat entre Redondo i González per dirigir el partit es va decantar en qui va assistir-hi per la condescendència de l’almirall..., i 3) es formularen proclames de contingut polític, com les del desaparegut Pérez Rubalcaba i altres dirigents: “La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado español.”

Posteriorment, però, la política territorial del PSOE és mimètica a la del PP i a anys llum de la proclamada el 1974, ja que s’hi observa una creixent catalanofòbia dels barons com Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, Bono i el mateix Borrell, així com dels expresidents González i Zapatero i ara de Sánchez, dels quals és inqüestionable la seva servitud al règim del 78 i a la ignominiosa monarquia borbònica. Felip VI, dos dies després de l’1-O del 2017, validà les càrregues policials, només perquè els catalans, pacíficament, volíem exercir el dret a decidir, votant el Referèndum. Un dret vulnerat pel govern de Rajoy, que va aplicar el 155 de la Constitució amb el suport de l’ara president Sánchez, que després del 28-A no només ha seguit la repressió del PP, sinó que, impúdicament, va reclamar del Parlament la cortesia d’elegir Iceta per al Senat, per fer-l’en president. D’això se’n diu despotisme, donat que fou i és còmplice de tenir a la presó i a l’exili els nostres legítims representants, però és que, a més, respon al fiasco d’Iceta, venjativament, alineant-se amb la ultradreta per inhabilitar els presos polítics dels seus drets parlamentaris. Un reguitzell de vulneracions del dret internacional que tindrà conseqüències negatives per a Espanya.

A la vista d’aquestes vulneracions, és evident que, antropològicament, hi ha una idiosincràsia que per raó de cultura, influències i poders, es reprodueix sistemàticament: aquest és el cas del franquisme sociològic estès especialment al centre peninsular, que ha esdevingut endèmic. Si no fos així, no s’entendria que encara no s’hagi depurat ni jutjat la involució i els crims de la sanguinària dictadura franquista, com tampoc que els seus hereus segueixin vulnerant tots els drets de la legislació internacional, com ha denunciat l’ONU, que exigeix la llibertat immediata dels presos polítics.