On ho hem menjat

La foto impressiona pel que evoca. És de la “cantina” –el restaurant– de l’estació de Portbou el 1930. La sala, gran, està presidida per una barra que, amb les ampolles de licor i l’imponent rellotge que la corona –arriben i surten trens–, sembla un altar barroc. Les taules, parades amb estovalles i tovallons blanquíssims, esperen la clientela que s’hi asseia: els rics d’Europa, que viatjaven en tren –els cotxes i sobretot les carreteres eren impossibles–, i amortitzaven el temps d’espera entre el que els havia dut de París o de Barcelona i el que els havia de deixar... a Barcelona o a París. No hi havia pressa i es tractava de dinar o sopar com si fossin a Monte Carlo mentre el servei es feia càrrec dels tràmits fronterers i de la impedimenta. És així que el bufet de l’estació de Portbou durant dècades va mantenir-se com un dels millors restaurants del país; el 1933, tres anys després, el va portar el gran cuiner portbouenc Pere Granollers i l’establiment encara va millorar. Va ser quan va tenir d’aprenent un jove Josep Mercader.

És només un detall dels molts que es poden veure (i gaudir, que diuen els afectats) a l’extraordinària exposició que, fins al 15 de setembre i amb el títol d’El país dels cuiners. De Ca la Teta a El Bulli, presenta el Museu de l’Empordà de Figueres. Configurada per Josep Algans, Manel Gràvalos i Francesc Guillamet, mostra amb eficàcia com la comarca –la primera de les dues portes de la Península– va convertir-se en referent de la restauració pública del segle XX. Dels de Figueres s’hi mostren fotos i textos dels primers menjadors que ja no hi són: Comerç, París, Armendares o Viarnés; i dels d’ara: Ca la Teta-Duran, Mòtel-Mercader-Subirós i, de fora vila, Mas Pau-Serrat, Bulli-Adrià o Miramar-Paco Pérez (únic dues estrelles, avui). També dels modestos, sobretot si compten amb la pàtina de la nostàlgia, com ara el Vista Alegre del Garrigal que, per un corriol real i virtual, connectava amb la font de tantes alegries: els turistes que els gitanos entretenien. No hi falten els que hi han fet la picada literària: Pla, Luján, V. Montalbán, Fages de Climent, García-Arbós, Fonalleras o C. Andrews; ni l’allioli negat dels plàstics que substancia la mostra: Dalí o els pintors diabètics addictes a Can Roca. Al juny se celebraran als Caputxins conferències de com s’ha pogut arribar del sofregit a l’esferificació passant per la cuina francesa, i el cineclub Diòptria passarà a Les Vegas els documentals sobre el que hem menjat i on ho hem menjat.