Falsos parlaments

Els parlaments no són el que ens havien dit que eren: les cambres on es materialitza la democràcia i on els representants que hem escollit amb els nostres vots treballen per millorar el país i la vida dels ciutadans. A la cambra europea d’Estrasburg, per exemple, la democràcia no es materialitza sinó que es liqua: no hi poden accedir els diputats escollits per les minories, si aquestes són díscoles i no se sotmeten al monopoli polític dels estats. Ni tampoc se’n poden extreure beneficis objectius que arribin als ciutadans sinó només les engrunes que es desprenen de la millora dels interessos macroeconòmics de la Unió.

Tampoc no són cap exemple les Corts espanyoles, on el quòrum de majoria es pot adaptar a conveniència i els diputats i senadors electes poden ser suspesos si en el seu currículum hi coincideixen una causa jurídica pendent, una militància política sobiranista i la ingerència unidireccional del corporativisme judicial. Naturalment, tampoc d’aquestes cambres se’n pot esperar que resolguin els problemes del mercat laboral, de l’habitatge, de l’educació, de la sanitat, del transport públic o dels serveis si no caben dintre dels marges de tolerància de l’Ibex 35.

I, finalment, tampoc el nostre Parlament se n’escapa: no poden prendre possessió candidats electes, no poden ser proclamats presidents del govern diputats que formen part de la cambra i els ciutadans no en poden esperar res que no hagi estat beneït o filtrat per les institucions i els organismes que regeixen la patent de l’Espanya unida pel destí nacionalsocialista i pel deute públic. Per damunt de qualsevol voluntat democràtica. Increïblement, també, per damunt de la nostra paciència.