Grans... amb el pedestal

“Ni sextet, ni quintet, ni quartet, ni triplet.” El Barça, després de les patacades d’Anfield i Sevilla, acabarà l’any 2019, en el millor dels casos, amb un doblet (la lliga i la supercopa d’Espanya). Un balanç correcte, però magre si tenim en compte les altes expectatives que l’equip havia generat, especialment entre la “cova mediàtica culer”.

L’estratègia de vendre la pell de l’os abans de caçar-lo s’ha tornat en contra d’aquells que pregonaven una temporada triomfant, encegats a l’hora de detectar els problemes estructurals, que, més enllà dels resultats, ha arrossegat el club: l’absència no coberta d’Iniesta, la dependència exorbitant de Messi, el baix rendiment de Busquets i Coutinho, la davallada progressiva de Lenglet i Arthur, l’estancament de Sergi Roberto i Umtití, la irregularitat de Dembélé, el dubtós carisma d’Ernesto Valverde i de Josep Maria Bartomeu, l’acomodament endèmic de l’afició...

Són molts els arbres (principalment la sequoia Messi) que han tapat el bosc, amb la connivència d’uns estaments –plantilla, directiva, premsa i afició– abduïts per l’excés de confiança i l’autocomplaença. Probablement, enguany el Barça ha estat víctima d’un magnífic aforisme de Sèneca: “A alguns se’ls considera grans perquè també es compta l’altura del seu pedestal.” Doncs això.