Més que metge

Hi ha una gran tradició catalana de metges humanistes: acreixen l’excel·lència professional amb el do d’encomanar optimisme i confiança al malalt. Amb tacte i tendresa. Un d’ells va morir el 27 de maig a Barcelona: Joan Oliveras Farrús, nascut a les Planes d’Hostoles, a la Garrotxa, el 1926. Bon punt llicenciat, va abraçar una especialitat llavors no ben afermada: la d’anestesista. En aquesta funció clínica va ser pioner aquí en aplicar l’epidural. Només explicava aquest mèrit, reconegut arreu, quan algun amic el convidava a parlar-ne. Relatava amb emoció els inicis difícils, en ple debat sobre aquella nova variant d’anestèsia. Estava agraït a la seva cosina Maria Oliveras, formada a Oxford en l’especialitat. Ella el va esperonar a fer-se anestesista. Joan Oliveras va elevar aquest exercici específic de la medicina a la categoria d’una missió al servei de la causa suprema d’apaivagar el dolor físic... i el moral. Aquest sentit de la responsabilitat el projectava també a la vida col·lectiva. En els anys de la dictadura el doctor Oliveras maldava per apaivagar el dolor de la pàtria afligida. Ell i la seva dona, Mariona Bagués, grans lectors de premsa catalana, cultes en tot l’abast del mot, lliuraven combats per la llengua i la cultura perseguides. Els agradava anar a Bernuï, al Pallars, per escoltar la gent d’allí i “per escoltar el silenci”, deia la Mariona. El silenci de la terra ens parla. Joan Oliveras també escoltava els silencis del malalt i els silencis en la nació captiva.