L’economia, més micro

Atents a la sismologia dels pactes postelectorals que està provocant tantes i tan sorprenents tombarelles entre els aspirants a les alcaldies, hem deixat que passés massa desapercebuda una notícia econòmica que ens afecta a tots, independentment de les nostres preferències ideològiques manifestades al Superdiumenge en què també vam decidir la composició de l’eurocambra. L’executiu espanyol acaba d’enviar a la Comissió Europea les previsions econòmiques per a aquest any i, segons aquestes dades, resulta que per dotzè any consecutiu els assalariats perdrem poder adquisitiu perquè el cost de la vida s’apujarà més que els sous. És una derrota del conjunt de la societat, però especialment ho és dels polítics que han governat l’Estat espanyol durant aquesta dècada de butxaques escurades i esperances frustrades. Polítics que han estat incapaços d’incloure les nostres prioritats entre les seves. Això sí, gairebé fan que ens sentim obligats a familiaritzar-nos amb termes macroeconòmics tan especialitzats com ara dèficit zero o deute públic per entendre les dinàmiques institucionals del sotraguejat projecte europeu. I ens empenyen a celebrar amb una destapada festiva d’ampolles de cava el fet que, per primera vegada en deu anys, l’Estat espanyol s’hagi deslliurat del procediment de dèficit excessiu i de l’estricte control que la Comissió Europea imposa als països que s’allunyen dels seus objectius de contenció. Això sí –i aquí és a on el cava s’esbrava–, recordant-nos que l’entusiasta adhesió a les directrius europees requerirà encara noves retallades per valor de vuit mil milions d’euros. Mentrestant, la nostra microeconomia es va empetitint i enguany l’IPC pujarà un dos per cent i els sous només un 1,9. Un altre titular que ha quedat entelat pels vapors pactistes que monopolitzen l’actualitat: ara resulta que el PSOE no veu tanta necessitat de derogar la reforma laboral que ha precaritzat els llocs de treball. Acabades les simpàtiques campanyes electorals, torna la sinceritat.