Que bonica és Badalona

A Badalona, sempre, el ressò de la vella cançó. Un poema sorgit en les matinades del Casino, quan Joan Manuel Serrat i Guillem d’Efak, aixoplugats per la bonhomia del poeta local Josep Gual, hi prenien les darreres copes en dies de vi i roses. “Qué bonita es Badalona, en invierno y en verano...” Paraula de Serrat, després adoptada per Manolo Escobar. La ciutat definida com un ens perifèric però, a la vegada, amb una forta personalitat. “Casi ná.” “Qué bonita es Badalona, a la sombra y al solano.” Una ciutat amb vida pròpia però desordenada, quan fa uns cinquanta anys es féu la cançó, en un temps en què sorgia amb força l’antifranquisme clandestí. Una comunitat feta en diverses onades migratòries que necessitava una eficient vertebració i on un potent PSUC es disposava a la feina, abans d’iniciar el seu propi camí d’autodestrucció. La recuperació dels ajuntaments i la primera transició senyalaven el camí.

Quaranta anys d’ajuntaments democràtics han dibuixat la nova ciutat, en uns governs municipals que, curiosament, han estat successivament en mans dels diferents partits polítics possibles, des dels comunistes fins a la dreta popular. Mentrestant, l’antiga Bètulo es va desenvolupant ben protegida per la Serralada de Marina i s’obre al mar pel seu emblemàtic Pont del Petroli. Ciutat de futur, encara que dubti del seu present.

“Y esa playa, y esa arena, y esa rambla arborizá.” Un poble bilingüe on la quitxalla normalitza el català a l’escola però juga al pati en castellà. Una ciutat on el monument a Roca i Pi és referència i la gent passeja pel costat de l’estàtua de Manolo Escobar, mentre poden anar de la plaça Pompeu Fabra a la plaça Roja. Una ciutat que estima per igual el desaparegut poeta Joan Argenté i l’emergent Miguel Poveda, tots dos conciutadans reconeguts. Un municipi d’al·luvió, de síntesi, en construcció. “Casi ná.”

Ara, es viuen dies d’incertesa, quan el resultat de les eleccions municipals motiva tota mena d’especulacions. El Partit Popular, desaparegut a Catalunya, s’atrinxera a la ciutat, on Albiol s’emporta el 38% dels vots, mentre les altres candidatures es mostren contràries que sigui alcalde (62%), s’uneixen i es pronuncien contra ell però els costa desxifrar l’entrellat. Tot és possible i el repte és trobar el punt de coincidència que eviti un mapa ciutadà trencat en dos conceptes antagònics de fer política. David Caño tragina el poema de Serrat: “Com m’agrada Badalona, amb les seves diferències, amb les seves parles i festes, cants, dolors i procedències, amb derrotes i conquestes...”, “i la rambla, i les casetes, i un pont que s’endinsa al mar, i els seus barris plens de vida, els carrers i l’envelat.” “Casi ná.”