Som tan diferents...

He viscut més de 15 dies al sud d’Alemanya, a la Selva Negra. L’objectiu era molt concret: fer d’avis amb la meva dona. És amb això que m’adono que no té res a veure ser i fer d’avis quan els nets estan a prop de casa que haver de fer mil quilòmetres per veure’ls. Tot té els seus avantatges i els seus inconvenients. De ben segur que alguns avis pensaran que tinc molta sort no haver-los d’anar a buscar cada dia, donar-los menjar i estar per ells. I també al revés, és clar, n’hi haurà que sentiran pena perquè certament els nets són un do de Déu. Cadascú ho ha de resoldre com pot i no s’hi val a triar. En tot cas els que trien són els fills, i no com voldrien. Nosaltres només tenim una opció, fer un curset intensiu, molt intensiu, i procurar passar el màxim d’hores amb els nets per assegurar que poc o molt ens trobin a faltar.

Però volia parlar d’una cosa curiosa que vaig viure aquests dies: són les eleccions. Aquesta vegada vaig votar per correu, cosa que no havia fet mai. La veritat és que no vaig tenir gaires problemes, no sé si perquè ho volien fer fàcil per a segons qui o vaig tenir la sort d’ensopegar-me amb personal de correus molt amable. Sembla que la forma de votar ha de ser igual a tot arreu. En línies generals, sí que ho és. Però pel que vaig poder observar, cada terra fa sa guerra. A Friburg feien també eleccions europees i municipals. Quan vaig arribar al domicili del meu fill vaig veure damunt la taula del menjador unes paperetes grapades, potser n’hi havia cinquanta, plenes de dalt a baix de noms. És que aquí en les municipals no es voten candidatures sinó persones, em van aclarir. O sigui que en una ciutat com Friburg si es presenten 300 candidats a les paperetes hi ha els 300 noms i cal posar una creu davant de cadascun dels que tu has elegit. Una feinada, certament, que no sé si nosaltres seríem capaços de fer o de voler fer. I l’escrutini, tot i que convenientment estudiat, deu ser força més complicat que aquí. Pels carrers, lògicament, la propaganda era molt personal, grans fotos dels candidats en què es destacava el nom i cognom del candidat o candidata. Això sí, tot fet molt correctament, sense fer porqueries ni utilitzar mètodes barroers.

És veritat allò que diuen que a Alemanya tot és perfecte? Suposo que no, però sí que hom té la sensació que la vida és més ordenada i la gent no va estressada com aquí. Els horaris, els alemanys els tenen resolts. Els meus nets, que tenen 8 i 5 anys, s’aixequen cada dia a dos quarts de set del matí, però a les nou del vespre no els busquis. Un exemple: una tarda vam decidir anar a jugar a un minigolf que hi ha pràcticament a dins de la ciutat. Eren les cinc de la tarda; doncs no vam tenir ni temps d’aparcar el cotxe, l’home encarregat de la instal·lació estava tirant la persiana i ens deia que ja en tenia prou, que se n’anava cap a casa.

Això sí, per al dia que marxàvem, la meva cunyada ens deia: no us preocupeu que demà al matí aniré a les sis a buscar el pa i així el tindreu del dia per poder fer uns entrepans. Feia temps que no anava a dormir tant d’hora. A partir de les deu del vespre, la vida s’ha acabat. El tema dels horaris fa temps que el tinc al cap. En aquests moments, com a jubilat, no em preocupa gaire, però reconec que s’hi hauria de posar remei ja. Canvia molt d’estar tot el dia pendent del treball a plegar a una hora decent que et permeti conciliar vida laboral i vida familiar. I pel que sembla, no els deu anar malament.