Això és art

De l’“això ho podria pintar el meu fill” a l’“això no és art”. De l’“això no serveix per a res” a l’“això és indignant que rebi subvencions”. De l’“això és per estar en un museu i no al carrer” (traduït: que s’ho confitin els quatre esnobs de la cultura) a l’“això la gent normal i corrent no ho entén”. De l’“això no m’agrada” (lícit, només faltaria) a l’“això no ho vull, ni per a mi ni per a ningú”. A l’escola ens ensenyen a dibuixar arbres, sols i cases, però no que l’art no és només estètica (“l’art no és un concurs de bellesa”, diu Georges Didi-Huberman) sinó que també es pot erigir en un artefacte per reptar les tares del nostre món. L’art no pot ser amable si el nostre món no n’és. L’art, si més no el que és veritablement transformador, molesta perquè no es resigna i, a continuació, desperta consciències individuals i col·lectives. I això és el que el fa perillós: no la forma en què es manifesta sinó el pensament que conté. A l’Hospitalet de Llobregat, vuit artistes han reinventat la plaça de Can Colom amb obres que suggereixen maneres de relacionar-nos millor amb els espais urbans i amb la gent que en fa ús. Amb imaginació, ironia i provocació. Amb la complicitat dels veïns. Uns brètols en van destrossar tres i en van deixar malmesa una quarta el cap de setmana passat. El que no saben és que l’art sempre torna. En altres llocs i en altres temps. Amb altres presentacions igualment incòmodes. Però torna. Sempre. Doncs això.