Senyals i senyals que amaguen

Ha arribat el juny i amb ell «la ginesta altra vegada» -com diu Maragall- «la ginesta amb tanta olor» i és que de fa dies els vorals de camins i carreteres ens la mostren -empro ara una imatge vinyoliana- brandant flames de focs ben vius. Ha arribat i, en anar al tros a collir quatre llimones, la festa l’ha arrodonit el magraner florit: vermell viu sobre verd tendre i m’ha vingut al cap el meu avi que n’agafava una flor i clavant-li un branquilló me la donava dient: Veus! Aquí tens la pipa d’un senyor! Primerenc aprenentatge de la metàfora. També hi he collit, d’un roser que mimava el pare, quatre roses del seu color, com m’agraden. I ja a mitja tarda, anant cap a la Ribera d’Ebre, se m’ha imposat la gerdor del brostat de les vinyes que t’oxigena la mirada. Fa un parell de dies, una magnòlia mig amagada m’aturava els passos amb la frescor del seu perfum. I encara rebo, amatent, la florida del til·ler que endolceix l’aire del meu carrer, puja al terrat, s’escola a casa i em porta alegria renovada i sentors amorosides.

I tot això, viscut com sempre, com totes les primaveres, en el dia a dia de la vida quotidiana. Tanmateix, que tot torni, que brosti, que perfumi l’aire no deix de ser transcendent perquè és senyal que vivim el temps que va passant, que ens podem amarar del seu transcórrer, del -com diu Marià Manent- rodar del Cosmos.

Sí, ha arribat el juny i també ens porta el ’final’ de les sessions del judici -no cal dir quin ni com perquè forma part del nostre dia a dia- i el confegit o defugit, vés a saber, de les voluntats expressades a les urnes i tantes altres coses que també són senyals però no de primavera sinó d’allò que escriu Josep Santesmases (Vila-rodona, Alt Camp 1951) en el seu darrer llibre Reflexionari. Aforismes i escrits (in)correctes de Cossetània, edicions: «Anteposar la lletra a l’esperit. O la força a la raó. O la repressió al diàleg. O la violència a la pau. Què amaguen?»