La justícia fa estranys companys de llit

Hi ha una expressió popular que ha tornat a circular aquests dies per descriure la hipòtesi (vull creure que immaterialitzable) que Colau es converteixi en alcaldessa, malgrat haver perdut les eleccions, gràcies als vots de l’Íbex 35 representats pel “ciudadano” Valls. La frase que millor descriu aquest escenari s’atribueix a Winston Churchill i diu: la política fa estranys companys de llit. El director adjunt d’aquest diari, Joan Rueda, fa pocs dies titulava així una columna sobre els pactes postelectorals a Barcelona que subscric al cent per cent.

Però en posar els peus al Tribunal Suprem aquesta setmana el dia de les conclusions de les acusacions i veure en directe l’estampa de l’advocada de l’Estat seient al costat dels engominats de Vox, units pel mateix objectiu i moguts pel mateix ànim revengista, em va venir al cap una variant de la frase churchilliana: La justícia espanyola fa estranys companys de llit.

És xocant que amb l’informe calent de l’ONU sobre la taula instant a alliberar els presos polítics, el “progressista” Pedro Sánchez, a través de l’advocacia de l’Estat, ignori l’ONU mentre comparteix la major part de les tesis d’un partit d’ultradreta en el judici més important que ha viscut l’Estat espanyol en dècades.

I és més xocant encara que, quan el president Quim Torra sol·licita una reunió amb Pedro Sánchez per tractar aquest tema, el govern espanyol a través de la vicepresidenta Carmen Calvo li tanqui la porta als morros qualificant la petició d’“inaudita” i “inconcebible” perquè no respecta la separació de poders.

Quina separació? La que ha fet suspendre quatre caps de llista al Congrés escollits democràticament i el senador català més votat al Senat? La que ha fet que la sagrada unitat d’Espanya es tradueixi en més d’un any i mig de presó preventiva? O l’acord entre PSOE i PP per posar Marchena al capdavant del Consell General del Poder Judicial i controlar la sala segona del TS “por detrás”?