Mirada astral

Gastes uns ulls sense edat, de sempre i de mai. D’aquelles mirades que han viscut del dret i del revés, a sobre i a sota, davant i darrere de la xarxa d’una vida en fràgil equilibri. Avesats a la foscor, han parit imatges belles i han escrit poemes nous. Epicuris si la urgència de la cafetera els deixa reposar, magnètics quan proclamen el que senten i freturen empatia; tenyits de timidesa si et diuen veritats dolces que fa segles que no senties; verds quan els hi toca el sol i els hi pica l’herba i tenebrosos després de saltar murs massa planers; un ull que guspireja davant la sorpresa i l’altre ampliat a la llibreta de l’amor que no va poder ser. Tens els ulls més expressius que han vist els meus, que no es queden curts en això de la transparència. Miren amb delit la llibertat i parpellegen tot just per respirar. Disparen bales d’energia, somriuen orientals i saben descobrir una coixinera oblidada en una branca enmig d’un bosc nevat de pol·len. L’esquerre el decores, com si li calgués amagar l’herència. El dret, en canvi, té un nu pintat a dins, amb el punt groc que enfoca el melic del teu món còsmic. Un planeta que t’entestes a minimitzar fins al moment del Big-bang. Una mica Blue Jean de Bowie, perquè ens entenguem. Els teus ulls saben integrar-se, orgànics, en la natura salvatge que t’és família i recer. Creixen evanescents davant d’un corrent d’aigua, i mantenen a ratlla la mudesa de qui els voldria dibuixar. Diria que és la tercera vegada a la vida que veig uns ulls que miren amb el cor. I la primera, sens dubte, que descobreixo dos fars que han après a domesticar la llum com els hi dona la gana. I domesticar, ja se sap, és crear lligams.