Culpables (o no) de  Farners

Fa cosa d’un any, durant la caminada diària per la muntanya, la meva dona va ensopegar i va anar a parar de morros per terra. Una sangarrera. Al cap d’un parell d’hores (que es van fer eternes) i ja arribats a l’ambulatori, la doctora va entrar al despatx de la consulta i va quedar sorpresa per aquella cara de Llàtzer. El cas, però, és que la primera pregunta prospectiva (amb mirada intimidadora) me la va adreçar a mi: –“Què ha passat?” De cop, em vaig trobar arronsat i donant explicacions vacil·lants sobre  l’accident. Quan la infermera em va repetir la pregunta mentre la doctora l’examinava a la llitera, ja no me’n vaig saber estar: –“Miri, li he fotut un cop de puny. Suposo que això és el que volen sentir…” No dec ser l’únic que ha patit una situació semblant en què els aclariments excessius et fan encara més suspecte. “Excusatio non petita, accusatio manifesta”, deien els romans. Ara jo podria girar la sentència com un mitjó i dir, per exemple: l’excusació demanada sense motiu ja és una acusació manifesta. Tanmateix, quan l’anècdota passa a la categoria de fet processal, poca broma, eh? Aleshores, acusat de debò, t’hi jugues massa per anar fent jocs de paraules... Sense conèixer Jordi Alonso, que va ser mestre a Santa Coloma, seria tan temerari i inconvenient per a ell acusar-lo com excusar-lo. Des de fa tres anys, compleix sentència per abusos sexuals i ja està, no en puc dir res més. Si tu mateix, lector, potser ara ja dubtes de què va passar realment el dia de l’ensopegada, com no ha de ser complicat opinar sobre la circumstància d’aquest mestre? Sí que faré, però, unes consideracions col·laterals. La primera és que Jordi Alonso escriu un blog des de la presó (https://mestreacusatdabusos.wordpress.com) on hi vessa una gran sensibilitat com a pedagog i com a ciutadà. La segona me la feia un advocat amic: hi ha pèrits psicòlegs més pendents d’omplir de contingut la seva professió que no pas la seva prudència a l’hora d’escoltar la versió d’un nen encara immadur. L’última és que si en una societat mediterrània extravertida i donada al contacte físic com és la nostra, un mestre ha d’estar patint a tota hora per aquella abraçada efusiva de felicitació o consol a un deixeble, per aquella mirada empàtica o per aquell comentari bondadós fet a soles, potser que substituïm tots els ensenyants per tutorials descarregats d’internet i, si de cas, que rebin els programadors informàtics.